Isabel Coixet defensa que perquè un rodatge no perdi la intensitat necessària és important que continuï el cap de setmana. Aquest va ser el moment, un diumenge, que va considerar ideal per a convocar a la premsa i compartir les seves impressions amb nosaltres, dues setmanes després d’iniciat el rodatge de la seva nova pel·lícula “Ayer no termina nunca”.
El lloc, una tradicional població de la Catalunya central: Igualada. En paraules de la directora “aquí trobem llocs conservats en el temps, i no com en les grans ciutats com Barcelona o Madrid, on ho renoven tot constantment”. Un altre motiu és que a poca distància reunien una bona diversitat de localitzacions.
En un ambient molt distès, gràcies a l’evident bona química existent entre els tres, la directora i Javier Cámara i Candela Peña, els dos actors protagonistes, ens van parlar del projecte fins a on van poder… Per exprés desig de Coixet, tots els implicats en el projecte han signat una clàusula de confidencialitat respecte al contingut de la història. La directora catalana considera que l’espectador actual rep massa informació, que hi ha una “saturació malaltissa d’informació” i que va a intentar sorprendre al públic amb alguna cosa inesperada.
D’entre la poca cosa que s’ha volgut que transcendeixi del film, s’avancen dos apunts: la volta al món de “Mi vida sin mi” (2003), i les previsiblement dures conseqüències que l’actual crisi provocarà en el nostre futur proper. No per casualitat, aquestes pistes revelen dos dels senyals d’identitat del cinema de Coixet: el protagonisme de la parella i l’excessiu pes d’un passat no massa llunyà, i que, aquí, fins i tot es plasma en el títol, “Ayer no termina nunca”.
Isabel Coixet (I.C.): “L’univers de la parella és perfecte per a explorar l’univers general i també és perfecte per a exemplificar dues maneres de mirar el món i de bregar amb el passat. Amb el que els passa a ells.”
La parella protagonista
Isabel ja havia treballat amb Javier Cámara en “La vida secreta de las palabras” (2005) i en “Paris, je t’aime” (2006). No obstant això, amb Candela només havia rodat un spot. Tanmateix, la directora va confessar que duia temps donant voltes a la idea de reunir-los en una pel·lícula seva. Concretament, després de la química despresa entre ambdós fa gairebé 10 anys, en “Torremolinos 73” (Pablo Berger, 2003). Casualment, el mateix any de “Mi vida sin mi”.
I.C.: “Javier i Candela van dir que sí abans fins i tot de llegir el guió. Tot va ser molt fàcil per a posar-nos d’acord, fins i tot en dates per a rodar.”
Javier Cámara (JC): “No podia imaginar millor directora ni millor companya per a aquest projecte. Amb Candela hem gaudit d’un retrobament preciós.”
Candela Peña (C.P.): “Volia que el meu destí em dugués a Isabel i està sent un regal massa gran. Em sento com Gena Rowlands.”
El passat
L’acció se situa en l’any 2017 i sobre ella es projecta, des del nostre present, una realitat molt predictible segons Coixet, i que és conseqüència directa dels durs esdeveniments que estem vivint en l’actualitat a nivell econòmic i social. Apareix la nova immigració que molts treballadors s’estan veient obligats a realitzar amb Alemanya com destí. El nostre present, constituirà un dramàtic passat que es desvetlla a l’iniciar-se el film, i que defineix tota la pel·lícula a partir d’aquesta premissa. Oportunament, Isabel aclareix que no hi ha cap malaltia terminal pel mig, per la referència apuntada a la pel·lícula protagonitzada per Sarah Polley.
I.C.: “La pel·lícula està dedicada a una persona que m’ha animat molt a contar-la. Veure com aquesta persona ha bregat amb un passat amb el que és molt difícil fer-ho, m’ha ajudat a veure com tractar-ho. Segons alguns, amb el temps s’aprèn a col·locar aquest passat en algun lloc, però per molt que vulguem evitar-ho sempre està aquí.”
I.C.: “És com quan jo intento fer una comèdia boja. Mai ho aconsegueixo perquè el que em surt és altra cosa.”
El moment
Tant la directora com els actors, van posar l’accent en el desig d’Isabel de plasmar en aquest projecte la necessitat de compartir una opinió sobre preocupant moment que ens està tocant viure.
I.C.: “Sentia que no havia de deixar passar el moment sense dir alguna cosa en referència a això, sense donar una opinió sobre el que va a passar.”
C.P.: “Isabel ho tenia clar, i per a això valia la pena invertir qualsevol esforç en l’afany.”
J.C. : “És una pel·lícula necessària.”
El guió
Isabel va començar a treballar aquesta història ajustant “el 90% del guió” a situacions que només involucren la parella protagonista, sense quasi intervenció de terceres persones. Els va anomenar “J” i “C”, i una vegada va comptar amb l’avantatge de poder posar-los cara definitiva als seus personatges, va concloure la seva escriptura a finals del passat mes d’agost.
C.P.: “Amb Javier havíem treballat en una història complicada. Però aquesta la supera.”
JC: “Des que vam començar a llegir i a assajar no podíem parar de parlar de la història. Conta el retrobament de dues persones després de determinades circumstàncies en les seves vides que han generat unes ferides que han de reparar: part d’una història que va quedar trencada.”
I.C.: “Tots dos tenen dues maneres de veure-ho. Ell duu cinc anys a Colònia, per raons personals i professionals, amb un punt de vista més pràctic i lúcid, mentre que ella es va quedar aquí. Viuen la situació de dues maneres diferents, i en aquestes maneres de veure la realitat també està la pel·lícula.”
JC: “Com actor estic havent de pensar poc perquè el guió és molt clar. Cada frase és molt contundent. Són com pedres que es llancen amb molta violència o amor. Hi ha molta força en elles.”
El rodatge
Els tres han presumit d’un perfecte enteniment mutu a l’hora de posar-se en acció. Amb l’espontaneïtat present en tot moment transmeten la sensació d’estar parlant un mateix llenguatge per a donar vida als personatges.
JC: “La confiança és bàsica, i està havent molta llibertat. Per a aquest projecte era necessària una energia basada en llibertat més un punt personal, característic d’Isabel. De cop i volta s’inventa una escena!”
I.C.: “M’agrada la flexibilitat en el cinema. Per exemple, movent una escena del lloc seleccionat perquè amb això se li aporta un punt de vista addicional a la història. Hi ha coses en el guió que després canvien perquè ho manen les circumstàncies. El guió és una guia estupenda però quan improviso sento que estic fent les coses bé, i quan em cenyeixo totalment al guió em sento incòmoda.”
JC: “Isabel no perd el temps, mai hi ha un cafè de més. Hi ha una anècdota del rodatge de “La vida secreta de las palabras” (2005). En plena plataforma petrolífera, mentre s’estaven ajustant encara les llums, ens va mirar i va decidir que era el moment de rodar.”
I.C.: “Aquesta pel·lícula s’ha rodat amb dos càmeres. Mai ho havia fet i crec que això l’ha enriquit.”
El projecte
Des que en 2009 Isabel estrenés el seu últim llargmetratge de ficció (“Mapa de los sonidos de Tókio”) s’havia centrat en altres projectes, com documentals o publicitat. Però no per desig exprés, sinó a causa d’una situació que reflecteix, una vegada més, que complicat resulta aixecar pel·lícules des que es va iniciar la crisi. La conseqüència ha estat la implicació de la pròpia directora en aquest film a través de la seva productora (Miss Wasabi Films), juntament amb A contracorriente Films.
I.C.: “Des de llavors he escrit quatre guions més per a llargmetratge i aquest era el cinquè. Tots els altres projectes s’han parat per H o per B: estar pendents de subvencions, canvis continuats de calendari, etc. I el que un cineasta necessita és rodar. Així que aquest projecte s’està fent realitat gràcies a un equip meravellós, molt compromès i fins i tot familiar,gràcies també que hem fixat el calendari i, sobretot, gràcies a uns actors que sé que em segueixen gràcies a haver-se rebaixat considerablement el seu catxé.”
I.C.: “He après molt amb els documentals, i també que hi ha moltes coses que es poden fer bé encara que es facin de pressa. Aquestes pel·lícules no es poden presentar a un productor avui dia. Hi ha vegades que has de fer-les tu.”
La futura estrena
La roda de premsa va comptar també amb la presència d’Adolfo Blanco, d’A contracorriente Films, que segons la directora va ser altra de les bases del projecte a l’implicar-se en ell sense llegir prèviament el guió, d’igual manera que Javier i Candela. No van posar condicions, apostant per la seva directora.
Adolfo Blanco: “He confirmat en aquestes primeres setmanes que Isabel té una tirada internacional brutal. Tots em preguntaven a Sant Sebastià per la pel·lícula. Però a més molta gent ens està demanant col·laboració i participació en la distribució de la mateixa. M’atreveixo a dir que estarà llista en el primer semestre de 2013, però dependrà de l’estratègia internacional i de la combinació de festivals que més convinguin.”
Envía una resposta