Encetem una nova secció a La finestra digital amb la que volem conèixer de prop les cares de l’escena catalana. Inaugura aquest espai en Jordi Casanovas, director i dramaturg de la companyia Flyhard que aquest també podrem veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Jordi Casanovas ha escrit una trentena de textos teatrals, entre els quals destaquen Una història catalana (TNC, juny 2011), Un home amb ulleres de pasta (SALAFlyHard, 2010), Sopar amb batalla (Versus Teatre, 2010), Julia Smells (Festival Grec, 2009) La Revolució (La Villarroel, 2009), Lena Woyzeck (Temporada Alta, 2008), La Ruïna (La Villarroel, 2008), City/Simcity (Sala Beckett / Club Capitol, 2007), y Wolfenstein (AREAtangent / Versus Teatre, 2006). Entre nombrosos guardons, destaca el Premi Butaca al millor text teatral de 2009 per La Revolució. I premi Time Out a la millor obra de 2011 per Un home amb ulleres de pasta.
Quina va ser la teva primera experiència teatral?
Vaig començar amb 18 o 19 anys en un curs d’interpretació organitzat en un centre cívic de Vilafranca del Penedès. Em vaig apuntar amb un amic perquè ens feia gràcia i feia temps que ho dèiem però, tot i que també ens feia molta vergonya. Arran d’allò vam muntar una petita companyia amateur amb la qual vam fer un parell de muntatges i ja vaig començar a veure que em venia més de gust estar escrivint el text i dirigint-lo que no pas actuant-lo.
I què passa quan amb 18 o 19 anys dius a casa teva que et vols dedicar al teatre? Ja ho tenies clar en aquell moment?
En aquells moments no ho tenia molt i no va ser fins més tard. Vaig estar cinc anys fent Telecomunicacións, després vaig plegar per anar fer Belles Arts. No vaig tenir cap problema a casa, tot el contrari, entenien que val la pena fer el que a un li ve de gust. Ma mare encantada que fes teatre perquè ella sempre m’havia dit que era molt pallasso i em deia que havia de fer-ho i no perquè hi hagi tradició a casa meva sinó perquè tenia aquesta intuïció. Després sempre m’ha anat dient “veus com jo t’ho deia?”.
Què és el més agraït que has trobat en la teva professió durant tots aquests anys que t’hi dediques?
El teatre és una de les disciplines artístiques que te més sentit de grup. Treballes amb un grup de persones i això implica una negociació, a més de compartir situacions i coses. És de les parts més riques i més boniques que té els procés de treball d’un muntatge. També és molt agrait veure com ho rep el públic. Si aconsegueixes que s’emocioni, que rigui quan pensaves que havia de riure, que s’esgarrifi o plori quan consideraves que aquella situació era prou potent emocionalment, doncs evidentment és molt satisfactori i t’omple de moltes ganes de continuar treballant.
Un home amb ulleres de pasta
I el més desagraït, potser les crítiques o alguna reacció no esperada del públic?
Les crítiques sí que algun cop ens treuen la son i ens preocupen, però més per una qüestió industrial i comercial que no pas per una qüestió anímica, almenys en el meu cas. A mi fins i tot les crítiques dolentes m’esperonen bastant. El més complicat segurament és quan en un procés d’escriptura i de treball hi ha un moment que t’has de posar molt en dubte a tu mateix. Hi ha una part dolorosa de no saber quin és el camí que has de triar perquè precisament d’això es tracta. Si un escriu o pretén crear alguna cosa ha de trobar-se amb un camí sense explorar i en aquest moment de tria o de tirar endavant es pot arribar a patir molt. Però fora d’això, també és un plaer poder dedicar-me a aquesta feina i que el públic tingui interès pel que explico.
Llavors, no t’ha passat mai pel cap deixar la professió?
No, no, no… de moment no. No nego que hi ha moltes altres coses que m’agraden, que em vaig quedar amb ganes de continuar més la carrera artística plàstica, però el teatre suma tota una sèrie d’elements que de moment em donen ganes de continuar durant molt de temps.
Si no et dediquessis al teatre, hi ha alguna cosa que t’agradaria fer en especial?
S’assemblaria molt. De fet el cinema o les arts visuals estan molt ficades en el teatre. El teatre és explicar una història, que és el que a mi m’agrada, inventar un món i això també ho permeten els altres mitjans, però d’alguna manera el teatre és tan senzill, es pot fer només amb unes persones, un públic i uns pocs elements que almenys per mi el fa molt atractiu.
De tota la gent que coneixes de la professió, t’agradaria treballar especialment amb algú?
Amb molta gent. Tinc la sort de comptar amb una companyia fixa, la Flyhard, amb la qual hem fet catorze muntatges. Hem treballat molt i escric moltes obres expressament per ells (la Roser, la Clara, el Pablo i el Sergio). Després tinc la sort de tenir altres encàrrecs d’altres teatres, que he aprofitat per conèixer i treballar amb gent amb qui no havia treballat mai. I ara en aquests moments -fent pàtria- amb la Lluïsa Castells, el Francesc Orella, la Rosa Vila, Marcel Borras, Fermí Reixach, l’Alex Casanovas. Són actors amb els que em venia de gust treballar i aquesta oportunitat m’ho permet. Per poc que pugui m’agradaria treballar amb tothom.
Quin creus el secret de la Sala Flyhard?
Més que un secret, tenim una línea molt clara i per tant tenim un públic que s’ha fet cada vegada més fidel. De fet, no programen les obres que ens venen proposades sinó que anem programant les obres que ens agradaria fer. De vegades ens costa molt, hem de llegir molts textos i de vegades són textos o propostes que ja estaven sobre la taula. La feina més complicada és mantenir una línea molt concreta que té 3 bases: dramatúrgia catalana, uns textos pròxims que permetin fer un teatre de format molt petit que no necessitin grans artificis i que ens parlin d’històries molt d’ara. Ja sigui drama o comèdia les histories ens toquen i toquen al públic que ens ve a veure. Tenim un públic molt jove i molt fidel, venen i reserven sense mirar pràcticament la sinopsi de l’obra que hi ha al cartell.
Ens crida l’atenció el preu de l’entrada, que és voluntari entre 5 i 10 euros. Com se us va ocórrer?
Això canviarà aquest any perquè els senyors d’hisenda així ho han considerat i hem hagut de pujar l’IVA un 21%, de manera que hem hagut de pujar-ho a entre 10 i 15 euros. Mantenim un dia entre 5, 10 i 15 euros, que és els dijous, perquè considerem que hi ha gent que si no fos perquè val 5 euros no podria anar al teatre i també tenim ganes que segueixi venint aquest públic, perquè potser és l’únic teatre on pot anar. Ja sabem que la sala no és rendible, però tota la gent que ve aquí a treballar ve per l’encant de la sala, del públic, per la manera com es pot treballar, amb molt de temps en el procés d’assajos i molt de temps en el procés de muntatge. Però vam fer números i era impossible, havent de pagar aquest IVA extra, vam decidir que s’havia de pujar a entre 10 i 15 euros. Em sembla que el mínim de 10 euros, ja és un preu assequible i el públic ve i en surt satisfet.
Companyia Flyhard
Trobes a faltar alguna cosa a l’escena catalana?
Moltes coses. Estic molt il·lusionat aquest any perquè hi ha una proposta de textos catalans i autòctons per sales grans, que és el repte que teníem pendent. Falta que la dramatúrgia catalana pugui fer un pas cap a les sales grans. De fet, als que ens toca aquesta feina tenim una gran responsabilitat. Trobo a faltar sobretot més teatre off, però crec que anirà creixent. Ja han obert algunes sales de teatre i la nostra segurament és la més petita, però s’han anat obrint d’altres també… Necessitem que això es refresqui i que es renovi amb gent jove aportant noves sales.
I en relació al teatre més petit de què parles, també és important que se’n faci difusió per part dels mitjans?
Sí, però de totes formes no ens podem queixar pas, tenim una difusió molt bona. Tothom ens dona molt de suport en el nostre cas i de moment anem endavant. Crec que han anat sortint petites perles a la Sala Flyhard i per això hi ha un gran interès per seguir veient el que ens depararà a la programació. Espero que seguim estant a l’altura i descobrim algun nou autor o algun nou text inesperadament bo.
Aquest any et veurem al teatre nacional. Tu que ets d’una sala de petit format, d’alguna manera també és un triomf poder fer aquest salt?
Precisament en els últims anys ha anat creixent la dramatúrgia catalana i ha agafat força. els productors comencen a veure que els dramaturgs catalans que expliquen histories d’aquí atrauen més públic que no pas els dramaturgs francesos o alemanys. Ens estem adonant que hi havia una absurditat, com és el fet de buscar textos a fora per explicar el nostre món quan de fet no expliquen el nostre món o no el dibuixen. I això ha anat creixent i veiem com sales com La Villarroel o la Sala Tallers ja portaven un temps fent aquesta programació. Però, tot i així, era un mig format i aquest any és gran format. La Sala Gran del TNC és un gran format i serà un repte complicat del que esperem que ens en sortim.
Ets actor i a més a més també ets espectador de teatre. Què creus que no ens podem perdre aquesta temporada?
A mi m’agrada molt David Mamet, de manera que no em penso perdre Oleanna al Romea. M’han parlat molt bé també de l’Editto Bulgaro que en aquests moments està a l’Almeria Teatre, una paròdia del mon polític italià. També hem d’anar seguint els espais més petits on hi ha més proximitat, on crec que és on és viu més el teatre i es gaudeix més. És bo que hi hagi teatre gran, perquè hi ha històries que s’han de fer grans, però al cap i a la fi a mi com a espectador m’agrada ser a un metre i mig de l’actor.
Hola Jordi;
Ja que fas menció a l’obra de tetre Editto Bulgaro he de dir que jo he anat a veure-la i és genial , molt ben interpretada i amb un contingut genial, val la pena que hi vagis ja veuràs com en sortiràs més que satisfet. També soc del de la opinió que s’ha d’apostar per les noves companyies, estàn apretant fort.
Gràcies