Blancanieves
8Valoració

“Blancanieves” perd la veu, els colors i es posa torera. De la mà de Pablo Berger, amb música d’Alfons de Vilallonga i amb unes grans interpretacions, aquesta nova versió del conte dels germans Grimm és una delicia visual en un context gòtic, friki i cañí, que curiosament funciona.

“Blancanieves”, de Pablo Berger, és una adaptació del popular conte dels germans Grimm, ambientada en els anys 20 en el sud d’Espanya. Blancanieves és Carmen (Macarena García), una bella jove amb una infància turmentada per la seva terrible madrastra, Encarna (Maribel Verdú). Fugint del seu passat, Carmen, emprendrà un apassionant viatge acompanyada pels seus nous amics: una troupe de Nans Toreros.

Amb vaig apropar a aquesta versió friki, cañí i flamenca de la “Blancanieves” amb tota la reticència del món. El folklore propi del sud d’Espanya no és sant de la meva devoció, per tant, confesso que em feia una mandra espantosa veure aquesta pel·lícula i encara més, en el passi més matiner de les nou del matí.

"Blancanieves" Pablo Berger Maribel Verdú

Ja ho diuen que no s’han de valorar les coses per la coberta. Un s’ha d’endinsar, tastar, veure i després, jutjar. I el meu judici és que aquesta “Blancanieves” és una delicia visual que atrapa des del primer minut amb el seu blanc i negre, amb el seu mut, amb la seva música narradora de la mà d’Alfons de Vilallonga i amb la meravellosa expressivitat dels rostres dels actors i sobretot, de les actrius que les protagonitzen.

"Blancanieves" Pablo Berger Maribel Verdú

“Blancanieves” és una bona experiència sensorial, la música, el sentiment dels rostres, l’expressivitat sobretot dels ulls, els tocs surrealistes i un tot que funciona. El film podria ser una bona aposta de cara als Premis Oscar, encara que està força clar que l’existència i l’adoració generalitzada per de “The artist” la pot fer passar com una mena de còpia ibèrica. Per si de cas en el film ja han tingut curat de no matar cap brau per no ferir sensibilitats nord-americanes malgrat que el toreig n’és una part fonamental.

Feu-me cas, doneu-li una oportunitat. Difícilment sereu més reticents del que jo ho era. Val la pena i al final descobrireu que la vida no és com un conte infantil, més aviat és un melodrama surrealista.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies