Avui és un dia amb un munt de noms propis, gran estrelles i actors que tots hem sentit un cop o un altre. Avui han arribat Dustin Hoffman i Tommy Lee Jones, però sobretot i per sobre de tot, avui és el dia d’un escocès simpàtic i atractiu. Obi Wan Kenobi està a Donostia. Ewan McGregor, malgrat els hores i hores de vol, ha conquerit amb simpatia i paciència per atendre als fans i el cor de San Sebastián.

THE IMPOSSIBLE

Comencem el dia amb una pel·lícula d’aquells corprenedores, que fan patir i emocionar. Una d’aquelles pel·lícules que semblen mentida encara que estiguin basades en un fet real que probablement va ser molt més del que hem vist a la ficció.

"The impossible" Bayona Ewan McGregor Naomi Watts

“The impossible” de Juan Antonio Bayona ens porta la història de Maria, Henry i els seus tres fills. Passen les seves vacances d’hivern a Tailàndia, quan en el matí del 26 de desembre, mentre la família es relaxa en la piscina després del dia de Nadal, el mar es converteix en un enorme i violent mur d’aigua negra, envaeix el recinte de l’hotel. Maria només té temps de cridar “Henry, els nens!” abans de ser engolida per l’ona. Sota l’aigua, Maria és colpejada pels enderrocs fins a deixar-la a la vora de la mort. Finalment emergeix enmig d’un mar embravit. Aguanta malferida agafada al tronc d’una palmera, convençuda que ha perdut a tota la seva família. Però llavors, el seu fill gran, Lucas, surt a la superfície uns metres més endavant. Sense temps per a assimilar l’incomprensible i inesperat del desastre natural que acaben de sofrir, Maria ha de lluitar contra tot per la supervivència del seu fill i la seva pròpia.

Protagonitzada per Ewan McGregor i Naomi Watts, el film de Bayona ens porta una història real viscuda per una família catalana, per la que es va interessar quan va sentir una entrevista per la ràdio. El film és d’aquells que et fan prendre aire en un principi realment espectacular i que no et permet deixar-lo anar fins que pràcticament no surten els títols de crèdit finals. Amb l’acció i la tragèdia ben gravada, no es pot negar que el film juga amb el sentimentalisme per emocionar a l’espectador i ho fa de tal manera que ho aconsegueix. Se la pot acusar de tramposa per aquest fet, però Bayona juga de manera tant efectiva que un no se n’adona del joc (o com a mínim no molesta com ha passat amb altres films) fins que no surt i s’ho posa a analitzar fredament.

EWAN MCGREGOR

Ha estat l’heroinòman Mark Renton, Obi Wan Kenobi, va cantar fabulosament a “Moulin Rouge” i ha estat dirigit per Ridley Scott, Tim Burton i Roman Polanski entre molts altres. Té 41 anys i és el premi Donosti més jove fins al moment, el tercer premi que es lliure en aquesta edició. Avui ha arribat a Donostia, després d’agafar tres avions diferents com a mínim (segons ha anat informant ell mateix des de twitter), i sense cap mena de problema ha desfilat per on ha tocat i s’ha dedicat a signar i fer-se fotos amb tots els fans que li demanaven.

Respecte al premi McGregor ha comentat : “El premi és molt especial, tradicionalment se li dóna a gent molt gran, però he treballat un munt”, mig en broma. “És un gran honor estar aquí. Vaig estar amb “Trainspotting” i “Moulin Rouge” i recordo una emoció i energia en el públic com en cap altre lloc del món. Va Ser una experiència molt intensa. Ho tinc en el meu cor i m’encanta venir amb aquesta pel·lícula”.

Ewan McGregor

McGregor ha parlat dels seus inicis “Quan era jove estava molt segur de mi mateix. No tenia altre pla així que vaig somiar que seria un actor amb treball. No podia imaginar que bé que m’ho he passat en 30 anys de treball. Em considero un tipus molt afortunat, amb alguna pel·lícula dolenta allí i aquí. Però segueixo abordant el meu treball amb la mateixa passió”. També ha afirmat, força insistentment, que no es considera un actor d’Hollywood, sinó que es troba més pròxim al cinema independent, tant l’europeu com el nord-americà.

Respecte a la seva participació en “The impossible”, McGregor ha destacat que el va convèncer el guió, la seva admiració per Bayona i, sobretot, poder interpretar a un pare. “Duc 16 anys de pare però no ho havia experimentat com pare en el cinema. Aquest amor tan singular i el vincle que tens amb els teus fills i la teva dona”. Quins són els somnis de futur de McGregor? “M’agradaria fer de Mallory (en referència a l’escalador britànic George Leigh Mallory) intentant pujar al Everest. Quan va morir, ell tenia quatre fills i 39 anys. Jo també tinc quatre fills, però 41 anys. Així que he de donar-me pressa“.

"The impossible" Juan Antonio Bayona Ewan McGregor

Aquesta superproducció espanyola de 30 milions d’euros ha passat pel festival fora de concurs. McGregor ha compartit taula de roda de premsa amb Bayona i amb María Belón, mare de la família real que en pantalla té el rostre de Naomi Watts. “La pel·lícula està en el límit de la veritat. El que se sent veient la pel·lícula és el caramel inicial, Bayona ha aconseguit que se senti l’inici del que va ser en veritat”, explica la supervivent. “Tot el que està en la pel·lícula no és res amb el que va passar”, va refermar el director.

Baiona ha explicat que ‘The impossible” relata la historia de la família de María Belón, però alhora “tracta de contar la història de tot el que va succeir allí“, en la costa d’Indonèsia en 2004, és a dir “la dimensió de la tragèdia“, la recerca, l’enfrontar-se a la mort i “la incertesa” que també és viure.

DÍAS DE PESCA

A la secció oficial d’avui retrobem un vell amic del festival, l’argenti Carlos Sorín. El realitzador que ja havia triomfat amb “Historias mínimas“, “Bombón, el perro” o “El camino de San Diego”, presenta ara a concurs “Días de pesca”, una nova història ambientada a la seva habitual Patagònia. Aquí el protagonista és Marco (Alejandro Awada), un home ex-alcohòlic que emprèn un viatge per intentar reprendre la relació amb la seva filla Ana amb la que havia perdut el contacte, i de pas practicar la pesca de taurons. Al retrobar Ana, Marco coneixerà també al seu gendre i a un nét que no sabia que tenia. Però entre pare i filla encara hi ha rancors i retrets pendents que no faran fàcil la reconciliació entre els dos.

Dias de pesca Carlos Sorin

En aquest nou conte, com defineix Sorin els seus films, l’argentí torna a transitar per terrenys coneguts que ja marquen el seu propi estil. De nou combina un càsting d’actors i amateurs que fan arribar a l’espectador una història emotiva i senzilla, on els silencis compten més que els diàlegs i el que s’intueix més que el que s’explica de forma explícita. Una trama pausada i tendra, entorn de personatges perduts que intenten tornar a trobar el seu lloc en recòndits paratges. En la franquesa emotiva que transmet la pel·lícula és clau el bon treball del protagonista Alejandro Awada i les notes d’humor que hi aporten sobretot aquells personatges que de fet són persones reals sense experiència interpretativa als que Sorin planta davant la càmera sense guió ni instruccions, com un entrenador de boxa, una parella de viatgers bolivians, una boxadora o un expert en pesca a l’extrem més recòndit de la Patagònia.

HOPE SPRINGS

“Hope Springs” dirigida per David Frankel i protagonitzada per Tommy Lee Jones i Meryl Streep. Ells són Kay i el seu marit Arnold, un matrimoni amb més de trenta anys de casats. Però el que des de fora sembla l’harmonia i estabilitat perfecta d’un matrimoni madur, s’ha convertit en monotonia i tedi para Kay. Troba a faltar l’espurna de la primera època, el desig, la passió, la luxúria… I decideix posar-hi remei apuntant-se a una teràpia impartida per un famós sexòleg en una localitat anomenada Hope Springs, on l’acompanyarà, bastant a contracor, Arnold.

Hope springs Tommy Lee Jones Meryl Streep

Aquesta proposta que hem vist en el Festival és una comèdia romàntica en la maduresa. La gràcia es basa en veure el contrapunt d’un molt rondinaire Tommy Lee Jones amb una Meryl Streep fent d’una mena de “tieta maria” i sobretot col·locar-los en situacions incomodes basades en el sexe, tenint en compte que són una parella d’una certa època i que han viscut les relacions sexuals de manera estàndard, rígida, menys lliure i més per una certa obligació i no per simple plaer.

La comèdia funciona sobretot de cara al públic femení i d’una edat bastant passada l’adolescència. A banda el film té un cert regust antic, d’una mena de matrimoni amb la dona dedicada amb cos i ànima al marit i que, sense ell, sembla que no existeixi. En resum una comèdia light, agradable però en certa manera, força prescindible.

Demà el nostre últim dia de Festival i última crònica. Ja ens fa pena ja, no us penseu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies