En el dia en que Penélope Cruz ha revolucionat un San Sebastián sota la pluja, hem encarat tres propostes de pel·lícules: “The Attack” sobre el conflicte entre àrabs i jueus, la guanyadora de la passada edició de la Berlinale “Cesare deve morire” i finalment un viatge al passat familiar a “Die Lebenden / The Dead and the Living”.
THE ATTACK
“The Attack” és el nou film del libanès Ziad Doueiri (“West Beirut” i “Lila dice”) on s’endinsa en el tema del terrorisme i en el conflicte entre àrabs i jueus. Ens porta la història d’Amin Jaafari, un cirurgià israelià d’origen palestí, està completament integrat en la societat de Tel Aviv. Està feliçment casat i fins i tot compta amb amics entre els jueus. Quan un atac suïcida en un restaurant deixa dinou morts i la policia israeliana li confirma que la seva dona, que també ha mort en l’explosió, era la causant de l’atemptat, ell rebutja de plà l’acusació, però les seves conviccions comencen a trontollar quan rep una carta pòstuma de la seva dona confirmant-li el seu protagonisme en la matança. Destrossat per la revelació i desesperat per entendre com ha pogut passar-li distret qualsevol indici de les intencions de la seva dona, Amin Jaafari abandona l’ambient de relativa seguretat de la seva pàtria d’adopció i s’endinsa en els Territoris Palestins per a arribar fins als fanàtics que la van reclutar.
Ali Suliman (“Paradise now”, “Los llimoneros”), el millor actor palestí del moment, ha estat el triat per interpretar aquest metge palestí integrat entre els jueus. En roda de premsa i preguntat si calia un nou film sobre un conflicte que ja ha estat tractat en el cinema, en “Paradise now”, sense anar massa lluny. “És la situació en la qual vivim, i si contes coses d’aquesta regió has de mostrar la lluita actual. “Paradise now” va ser la primera vegada que parlem d’aquests terroristes suïcides. Ara pot ser que “The Attack” recordi una mica a aquella, però és que el canvi de perspectiva, la humanització de la història dóna altra interessant volta de rosca”.
“The Attack” és un film interessant sobretot en la seva primera part, abans de què es produeixi l’atemptat i posteriorment, quan el marit encara manté la seva posició d’incredulitat. El desencís i la confusió que sent aquell home per la manera que ha mort la seva dona, traspassa perfectament la pantalla per arribar a l’espectador. Posteriorment, quan ja sap que ha estat ella i mira de descobrir que hi havia al darrera, el film es perd en ell mateix amb un excés d’anades i tornades del personatge en la seva recerca. Amb tot el film aporta reflexions interessants i una visió diferent, la d’un palestí que no sent cap odi pels israelians, que viu integrat i que, malgrat tot, al final acaba mantenint una posició discutible a l’hora de denunciar als responsables de l’atemptat.
CESARE DEVE MORIRE
Els germans Paolo i Vittorio Taviani ens han portat a una representació de Shakespeare especial. Amb ella van guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale un impactant film, interpretat per presos reals, que trasllada el clàssic de Shakespeare a una presó d’alta seguretat de la Roma actual.
“Cesare deve morire” ens trasllada al teatre de la presó Rebibbia de Roma. Ha acabat la representació de Julio César, de Shakespeare; el públic aplaudeix entusiasmat. Les llums s’apaguen i els actors tornen a la seva condició de presos, cada un d’ells a les seves cel·les. Sis mesos abans el director de la presó i un director de teatre es dirigeixen als presos per a parlar-los d’un nou projecte, l’escenificació de Julio César. El primer pas és el repartiment. El segon, l’estudi del text. L’idioma universal de Shakespeare ajuda als presos a identificar-se amb els personatges. És un camí llarg, difícil, ple d’ansietat i d’esperança. Però mentre s’endinsen en els personatges, en el teatre, és quan realment comencen a sentir-se lliures…
“Shakespeare és per a nosaltres el pare, el fill i el germà. Un geni. El que va dir en vida segueix sent vigent avui” pensen aquests veterans cineastes que han aconseguit un films ple de força sobretot pels homes que són protagonistes, presos reals, però destaquen per la seva força interpretativa i la veracitat que desprenen.
PENÉLOPE CRUZ
Després del “Festival de l’humor” en què es va convertir el passi de premsa del film de Sergio Castellitto “Venuto al mondo”, havia una mica de “morbo” de veure que se li preguntaria al director del film i a la seva estrella protagonista, Penélope Cruz.
Cruz, acompanyada de Castelitto, l’esposa del cineasta Margaret Mazzantini, guionista del film, i els productors de la cinta, ha destacat que el director italià li ha “regalat” en “Venuto al mondo” i “No ti moves” personatges “meravellosos” però també “molt difícils”. Durant el rodatge es van desplaçar en dues ocasions a Sarajevo, per aconseguir plans en tres estacions de l’any diferents i van poder conèixer de primera mà les històries de supervivents de la guerra, el que els va ajudar a “entendre un mica” aquest “salvatge” conflicte “difícil d’entendre“.
Penèlope Cruz ha mostrat la seva preocupació per les retallades en l’educació més que amb els quals afecten al cinema. “Són esgarrifosos algunes de les decisions que està prenent el Govern” i ha parlat de la seva participació a “The Counselor” de Ridley Scott en la qual també participa el seu marit,Javier Bardem, encara que ha aclarit que no té cap escena amb ell. “Totes les meves escenes són amb Michael Fassbender i Cameron Díaz“, ha apuntat. “Afortunada ella” hem pensat moltes de les que estàvem en la roda en sentir Fassbender.
L’anècdota de la roda ha estat la petició de matrimoni que li ha fet en públic un periodista del programa argentí “Caiga quién caiga” . “I com surto jo d’això?“, ha dit per afegir: “Ja estic casada“. El periodista, no obstant, li ha deixat sobre la taula un anell de compromís.
Castellitto ha afirmat que el seu últim treball és “un exemple de cinema europeu, que intenta mantenir la qualitat i contar alguna cosa que duri” de manera “més universal“. A més, ha destacat el “gran esforç” fer aquest film, rodat a Croàcia, Itàlia i Bòsnia.
Molts del passi de premsa no van pensar això. Segurament Kurt Cobain, si no estigués mort, tampoc.
DIE LEBENDEN / THE DEAD AND THE LIVING
L’austríaca Barbara Albert ha tancat la jornada amb “The dead and the living”. Una universitària alemanya, mig austríaca i mig romanesa, furga en el passat familiar del seu avi, guardià en el camp de concentració de Auswitch.
“Die Lebenden / The Dead and the Living” narra un viatge al passat de la II Guerra Mundial i a l’abisme de la societat europea actual a través de l’experiència vital de Sita, una jove de 25 anys. Un recorregut que va de Berlín a Viena, de Varsòvia a Romania en una pel·lícula sobre la pèrdua i la necessitat de descobrir la pròpia identitat.
El film torna a tractar de les ferides de la guerra, la dificultat de tancar-les, centrant-se en aquest cas en la vergonya d’un passat nazi. La història d’aquesta noia que mira d’entendre el seu passat familiar i entendre perquè el seu avi va ser capaç de treballar a Auswitch, no acaba de quedar prou clara. Passa una mica com amb la segona part de “The attack”, les anades i vingudes del personatge, a més de les seves relacions personals diverses, acaben resultant massa confuses i mantenen allunyant a l’espectador del daltabaix que li suposen els descobriments sense empatitzar prou (o gens) amb ella.
“Algú ha d’afrontar el conflicte, pel que si l’avi no se sentia culpable i els fills no són capaços d’assumir-ho, seran els néts o fins i tot la següent generació els quals es veuran obligats a bregar amb la qüestió“, ha dit una directora, que ha reconegut basar-se en la seva pròpia família per al seu film.
Envía una resposta