El Festival de Cinema de San Sebastián arriba ja a la 60 edició totalment en forma: capaç de fer les delicies dels àvids de veure famosos congregant un bon grapat d’estrelles que reconeixen que aquest certamen i aquesta ciutat tenen un encant especial, i també capaç de seguir movilitzant fins a les sales un públic implicat i amant del cinema que cada any omple les sales on es projecten els passis de les diferents seccions.
Després d’una jornada inaugural amb una acollida irregular per ‘Arbitrage‘ (El Fraude) de Nicholas Jarecki, un thriller protagonitzat per Richard Gere i Susan Sarandon, avui encaravem la primera jornada sencera de festival.
BLANCANIEVES
Hi havia una vegada una nena del sur d’España que després de la mort de la seva mare i que el seu pare, un famosíssim torero, quedi confinat a una cadira de rodes, marxa a viure amb la seva àvia. Quan aquesta també mor, la noia és enviada de nou a la casa de son pare, on la nova esposa d’aquest li farà la vida impossible. Amb la mort també del pare i les pèrfides intencions de la madrastra més que evidents, la petita fuig de casa per anar-se a topar amb set nans que treballen fent un espectacle ambulant de circ i toreig. Amb ells la noia anirà creixent i seguint els passos del seu pare fins a convertir-se en una estrella. Cosa que desperta les ires de la seva madrastra que no està disposada a que ningú li faci ombra.
Hi havia també una vegada que un grapat de crítics anavem a veure aquesta versió de la Blancaneus ambientada als anys 20, lligada al món dels toros i el flamenc, en blanc i negre, muda i amb música des del principi al final, amb més d’una reticència. Però el film de Pablo Berger, primera competidora de la Secció Oficial, ens ha convençut a tots.
Aquesta “Blancanieves” és una delicia visual, una manera original d’explicar la història ja coneguda del conte lligant-la a una cultura molt pròpia del sud d’Espanya, amb cuidadissims plans, estètica, il.luminació i les interpretacions d’un repartiment magnífic format per Maribel Verdú, Inma Cuesta, Macarena García, Sofía Oria, Daniel Giménez, Ángela Molina i Pere Ponce, capaços de posar-hi l’expressivitat justa per fer front al repte de donar força a la història actuant sense que es sentin les seves veus. Una cultura del sur tractada en alguns aspectes per la vessant més benevolent (aquí no es veu morir ni patir cap toro), però que atrapa per la seva qualitat artística fins i tot als que no en som massa fans. Al film també hi és vital l’aportació d’Alfonso Vilallonga, la música del qual no deixa de sonar ni un segon del film, però que lluny de fer-se pesada acompanya les imatges amb una rica varietat de partitures orquestrals, folklòriques, mono instrumentals o circenses que van exaltant i suavitzant les imatges donant l’emotivitat adequada a cada moment.
Amb aquesta aposta formal, Berger no ha pogut evitar que se li pregunti pels punts de conexió amb la triomfadora de l’any passat ‘The Artist‘. El director ha hagut de reconèixer que quan va saber de l’existència del film de Hazanavicius va tenir sentiments contradictoris ja que els dos projectes van posar-se en marxa en paral.lel ignorant un l’existència de l’altre, i el fet que ‘The Artist’ s’estrenés abans amb un enorme èxit per una banda li va provocar ràbia de que la seva idea perdés l’efecte sorpresa, però per altra l’ha acabat beneficiant en predisposar el públic a afrontar una pel.lícula muda en blanc i negre. Ignorem si això li restarà opcions de cara a una possible candidatura als propers Oscars, però mèrits no li falten.
ARGO
La Secció Oficial, tot i que sense optar a guardos, ha continuat amb la presentació del nou film de Ben Affleck, on una vegada més compagina els rols de director i actor, convencent-nos de que és molt millor en la primera faceta que en la segona.
A ‘Argo‘ Affleck parteix de la novel.la publicada per l’ex agent de la CIA Antonio Joseph Mendez sobre uns fets que va viure en primera persona durant la crisi dels hostatges a Irán al 1979. En el punt àlgid de la revolució iraniana, la població enfurismada pel suport dels Estats Units al governant Shah Mohammad Reza Pahlavi i demanant el retorn de l’Ayatollah Khomeini van envair l’ambaixada nordamericana. Allà van capturar els empleats, als que van mantenir com a hostatges durant 444 dies. Pero sis d’ells van aconseguir escapar de l’edifici i Mendez va idear una rocambolesca missió per aconseguir treure’ls d’Iran clandestinament, fent-los passar com a membres de l’equip de rodatge d’una pel.lícula de ciència ficció.
En el seu tercer film com a director (després de ‘Adiós, pequeña adiós‘ i ‘Town, ciudad de ladrones‘), Affleck mira de reull els thrillers polítics dels anys 70. Però a més aquí explica aquells fets amb bon pols, en una pel.lícula que combina la tensió dramàtica (en algun moment allargada una mica en excés) amb els tocs d’humor lligats a la història que la CIA i el govern canadenc van muntar per extreure els diplomàtics de l’Iran. És aquesta combinació, que el propi director reconeix que és el que més l’atreia d’aquesta història, el que fa que “Argo” funcioni, emocionant, entretenint, mantenint en suspens i divertint alhora; partint de la sempre perillosa etiqueta de ‘basada en fets reals’, però ficcionant algunes parts. En l’apartat interpretatiu, a banda del propi Affleck que segueix sense destacar per la seva expressivitat, hi ha un munt de cares conegudes com els artífexs de la part més còmica, John Goodman i Alan Arkin, o Bryan Cranston (‘Breaking Bad‘), Clea DuValL, Tate Donovan (‘Damages‘), Kyle Chandler (‘Super 8‘) i Victor Garber (‘Alias‘).
Però si el matí ha estat afortunat a la sala de cinema, la tarda s’ha torçat.
APRÈS MAI
Presentada com a una de les cintes de la secció Perles d’altres Festivals, hem pogut veure el retrat que fa el francès Olivier Assayas de la societat del seu país just després dels fets del Maig del 68. Guardonat amb el premi al Millor Guió a la última edició del Festival de Venècia aquest retrat es focalitza en un grup de joves i les seves inquietud polítiques, artístiques i sentimentals on els remolí de sentiments personals es solapen amb els aconteixements històrics que afectaven tota una generació.
Una cinta en la que Assayas torna a donar mostres del seu talent darrera la càmera, però que narrativament és un mar de confusió. Intenta explicar moltes coses, saltant d’un tema a l’altra de forma sovint inconexa, abandonant i reprenent personatges de forma confusa i sovint quedant-se a la superficie per voler abarcar massa, de manera que com a espectadores ens hem quedat sense entendre els quès i perquès de part del què el realitzador pretenia transmetre.
EL MUERTO Y SER FELIZ
Tanquem la jornada amb la candidata a la Secció Oficial dirigida per Javier Rebollo. En aquesta coproducció Espanyola-Argentina-Francesa, Rebollo segueix el viatge de Santos (José Sacristán), un home malalt terminal a causa de diversos tumors, que obligat a injectar-se morfina per aguantar el dolor, emprèn una fugida sense rumb fixe per paratges inhòspits d’Argentina acompanyat d’una dona a la que acaba de conèixer.
El film té bons moments, un guió que es sustenta en la solvent interpretació de Sacristàn, ambigu i extrany per deixar en mans de l’espectador la percepció de què és real i què no en la història d’aquest personatge que agonitza. Però la pel.lícula queda supeditada a una pregunta a la que encara no hem trobat resposta, ¿en quin moment un director decideix que li queda bé a la seva pel.lícula posar-hi una veu en off de dona amb to d’estar donant el telenoticies, narrant de forma redundant tot el que es veu i diu al film del principi al final?
Envía una resposta