Teatre dintre de teatre. Això és el que es destaca en totes les referències que es poden trobar d’aquesta obra. Això és el que destaca el mateix autor, Daniel Veronese, en diferents declaracions: “Tenía ganas de que hubiese teatro dentro del teatro, una escena que podía ser imaginada o escrita por alguno de los personajes o bien que formase parte del pasado de alguno de ellos”. És evident que la intenció des de l’inici és jugar amb l’espectador, un joc metalingüístic que pretén fer reflexionar, però que al final deixa amb una certa sensació d’indiferència.
Sis personatges relacionats amb el món del teatre es reuneixen per parlar sobre una possible obra que volen posar en marxar. La nit deriva en converses sobre els projectes passats, les anècdotes viscudes i els seus sentiments.
Darrera d’aquesta premissa, Teatro para pájaros, amaga un joc amb l’espectador, un joc que té com a protagonista el món del teatre. L’obra inclou escenes d’una representació; de fet, tota l’estona fa dubtar a l’espectador sobre si el que està veient és una obra dintre d’una obra o només alguns fragments. Aquest joc referma la idea de la teatralitat que moltes vegades presenten les situacions quotidianes i el drama que posem en algunes de les nostres reaccions. L’obra, a més, vol reflexionar sobre el teatre i ho fa partint de tres parelles que representen visions diferents d’aquest món: el teatre de veritat, el teatre més comercial, l’alternatiu, l’ART. Les relacions entre els protagonistes juguen a representar les relacions entre les diferents formes d’entendre el teatre.
El text és complex, amb diferents nivells de lectura i un joc metalingüístic. Això no facilita la feina a l’espectador i cal preguntar-se si el que pot trobar un espectador mitjà en l’obra justifica l’esforç de desentranyar tots els seus misteris. El que transmet el text sembla tota l’estona part del joc que l’autor vol posar en marxa i això fa difícil la identificació real amb els temes de fons i les emocions que s’haurien de trobar.
Copyright: Joaquín Casanova
La posada en escena, senzilla, amb un petit escenari on els personatges conviuen bastant junts, és imaginativa. Adopta solucions intel·ligents per moure als personatges i presentar moments que se surten de la línia temporal de la història. L’espai està ben aprofitat i els actors el fan servir de la millor manera possible donant a l’espectador una eina on recolzar-se en el procés d’entendre tot el que està veient.
Els personatges són, a estones, molt desagradables, però també molt humans, representatius de persones o actituds que tots hem pogut trobar en un moment o altre. I això és un encert perquè augmenta la credibilitat del que trobem a sobre l’escenari. El repartiment està correcte, alguns actors una mica menys inspirats que altres però el nivell mig és més que suficient per convèncer i entendre el que tots els personatges estan expressant.
Un problema de les seves actuacions, i de la direcció de l’obra, és que les rèpliques són ràpides però massa mecàniques, restant naturalitat al desenvolupament del text. Això podria ser una conseqüència del fet d’estar representant teatre dintre de teatre i per tant una cosa buscada o un problema que deriva d’un text massa ràpid, que busca reproduir en excés el que serien converses reals.
Teatro para pájaros és una obra interessant en l’aspecte formal, amb bones intencions però que ho posa difícil per arribar al cor de l’espectador. Es fàcil perdre’s en el joc i oblida una mica que el contingut, en tots els nivells de lectura, ha d’estar a l’alçada per aconseguir remoure tot tipus de sensacions.
Es pot veure a: La Villarroel
Text: Daniel Veronese
Intèrprets: Gema Matarranz, Manuel Salas, Elena de Cara, Enrique Torres, Asunción Ayllon, Paco Intestrosa
Envía una resposta