Emparentada amb “Un dios salvaje” de Roman Polanski en intencions i origen, “El nombre” és una estrena que contrasta amb la gran majoria de produccions de la cartellera i ens presenta una reunió d’amics que no transcorre tan plàcidament com ells voldrien.
Vincent, un triomfador de més de quaranta, serà pare per primera vegada. És convidat a sopar a casa de l’Elizabeth i el Pierre, la seva germana i el seu cunyat, on es trobarà amb una amic de la infantesa, el Claude. Mentre esperen a l’Anna, la futura mare, li comencen a fer preguntes sobre la paternitat. Una revelació sobre el probable nom del nen iniciarà el caos.
Si a Un dios salvaje, Yasmina Reza utilitza la baralla entre dos nens per jugar amb les convencions socials i ironitzar sobre la correcció política, Matthieu Delaporte, autor del guió i de l’obra original, fa una cosa similar a El nombre. En aquest cas, les relacions que es posen en joc no són les de dos matrimonis desconeguts sinó les familiars, aquelles que venen donades des de naixement i, també, les amistats que es cultiven des de petit. Això té dos efectes sobre la narració que proposa la pel·lícula: el primer és que les converses siguin més transcendents i els possibles punts de ruptura facin patir una mica més a l’espectador; el segon és que es garanteix una sortida fàcil, recolzada en el poder de la família i de les relacions de tota la vida.
El guió de Delaporte és molt enginyós, ple de diàlegs ràpids i de rèpliques humorístiques, amb nombroses referències culturals. El punt de partida de la discussió, el nom del nen (i prefereixo no revelar de quin nom es tracta i que ho descobriu vosaltres), funciona a la perfecció i és imaginable en el context d’una conversa entre un grup d’amics. A partir d’aquí el guió evoluciona enfrontant els personatges a aquelles veritats que mai no els havien dit, el que en realitat pensen els altres i que amaguen en benefici de la correcció política. La honestedat i el veritable significat de l’amistat es posen en entredit, reflectint que molts dels valors actuals de la nostra societat són perversions corruptes de valors ideals amagats darrera de bones intencions i falsos somriures. L’únic punt negatiu que podem trobar en la història és un final massa ensucrat, que abandona parcialment la ironia per deixar-nos una resolució feliç, potser lògica, però també una mica fàcil.
Els personatges, representatius de diversos estereotips, estan ben retratats, amb veus molt humanes, encara que arquetípiques, i posen fàcil a l’espectador el fet d’identificar-se amb ells. Hi contribueix el magnífic treball del repartiment, encapçalat per Patrick Bruel que ha nascut per donar vida al seu personatge, el triomfador capaç d’obrir la capsa dels trons només per mantenir una broma de mal gust. Destaca especialment una Valérie Benguigui (Elizabeth) que representa a la perfecció la dona insatisfeta, que ho ha deixat tot per la seva família, i que no ha trobat la recompensa esperada.
Limitada a un únic escenari principal, de vocació plenament teatral i entregada a la ironia i l’humor, El nombre és una proposta original, que fa reflexionar, que deixa amb una bona impressió i resulta una de les millors opcions que hi ha actualment a la cartellera.
Envía una resposta