Confessions de dones de 30

2012-09-13

6Valoració

Benvinguts als bastidors de tres dones de trenta (i pico) El temps passa, el cos es transforma i les prioritats canvien. Prepareu-vos per riure.

Al Club Capitol trobem una funció on tres personalitats femenines van lligant els seus monòlegs. Yolanda Ramos, Mònica Pérez y Meritxell Huertas van escapçant les seves experiències, la seva visió de les coses. Sobretot dels canvis corporals i emocionals (o no). De les urgències vitals i de les seves relacions amb els homes. D’allò que pensen i d’allò que fan. Dels joves i dels més grans. I és que el pas del temps costa d’acceptar. Fins i tot, per aquestes tres amigues que busquen en l’expansió de les seves vivències un aixopluc que les reconforti. Allò que els passa, els hi passa a les demés… Són tres dones solteres a les que no els importa mostrar les seves intimitats. Ja no estan per orgues, el temps passa, potser alguna cosa més… Amb un toc d’ironia, riure’s d’un mateix les ajuda a passar el tràngol. I l’escenari, a poc a poc, es va convertint en un mirall del pati de butaques. La naturalitat i amistat van donant pas a una conversa íntima. Retrets, comparacions, conflictes interns… tot plegat forma part d’aquesta amalgama hilarant d’anècdotes.

Un humor àcid. A voltes enginyós, a voltes televisiu. Amb tres actrius dominant l’escenari gràcies a les seves excel·lents interpretacions. Divertides improvisacions (potser estan més preparades del que la meva visió innocent pugui pensar) fa que ensenyin el millor d’elles mateixes. I això les obliga a superar-se. Sota la direcció d’Edu Pericas, la força de les paraules omple d’austeritat el marc escènic, per així, deixar que talent i divertiment emprenguin un viatge paral·lel. I ho fan de la mà d’un text ple de llocs de comuns i de girs inesperats. On la hipèrbole pren protagonisme: a voltes coneguda, altres inesperades. Però, en qualsevol cas, sempre en favor del monòleg. Els riures i l’olor a crispetes es barregen a la sala (molt em temo que ens haurem de començar a acostumar, coses de la crisi) per compartir confidències de veracitat farcida de comicitat.

No espereu trobar una obra plena de grans novetats. Tot allò del que xerren és del que ho fan les dones habitualment. Si pertanyeu a aquest gènere ja sabreu del que parlo. Si sou homes, potser no. Així doncs, aprofiteu aquesta oportunitat per esbrinar com critiquen a homes i dones. Ningú se’n salva. Tot plegat, amb un missatge on la moralitat queda exempta de vencedores i vençudes. I que permet gaudir de la dimensió de l’univers femení a petites dosis sense judicis. Una breu pinzellada a allò que ocorre i prou. Cadascuna exhibeix les seves escapatòries: cremes, mòbils i herbes de bon fumar… Acceptació i negació van de la mà. Els paràmetres d’una societat bella i jove les va deixant fora. I elles s’aferren, amb un somriure als llavis, a seguir damunt del vaixell. Però el conflicte emocional està servit. Si més no, això les fa mantenir vives i a l’aguait.

En definitiva, Confessions de dones de 30, apareix com un joc de monòlegs que pretén posar de manifest aquelles inquietuds que el pas del temps desperta en les dones. Com aquells somnis no assolits, aquelles expectatives esmerçades… deixen pas a una realitat diferent. L’amor, l’amistat i el sexe prenen noves vies. Un canvi de perspectiva, doncs, que ensenya noves virtuts i accelera vells conflictes. Una passejada per les seves ments, assedegades de bons moments i furtives de patrons inversemblants. La joventut esdevé una enemiga que cal vèncer des de la ironia. Volen frenar l’envelliment. Però aquest té molta paciència. I només és qüestió de temps que les atrapi. Sobretot, però, s’han de foragitar aquests fantasmes socials de l’eterna joventut com a eix vertebrador de les aspiracions sentimentals. L’edat ajuda a comprendre-ho. Perquè la bellesa, semblen anunciar-nos, no és més que un somriure amb el que emmirallar-se.