The Possession: El Origen del Mal
5Valoració

Les pel·lícules amb esperit que posseeix a una nena/noia/dona segueixen totes una estructura ben similar, utilitzant els elements propis d’un subgènere del que “El exorcista” és una de les mostres més conegudes. “The Possession” no ve a revolucionar el gènere ni aporta més del que ja hem vist moltes vegades, amb l’excepció de la connexió amb el món jueu enlloc de la religió catòlica.

Clyde i Stephanie Brenek estan en procés de separació. Al principi no veuen res estrany en l’obsessió de la seva filla, Em, per una capsa antiga de fusta que ha comprat de segona mà. Però quan el seu comportament es torna agressiu, la parella comença a preocupar-se. Les sospites d’una presència malèfica es reforcen quan descobreixen que la capsa va ser creada per a contenir un dibbuk, un esperit que busca posseir el cos d’un ésser humà.

Ole Bornedal va aconseguir cert renom fa uns anys amb El vigilante nocturno, que va ser premiada en festivals, i el seu remake, La sombra de la noche, que comptava amb Ewan McGregor. Després li vam perdre la pista perquè va retornar a Dinamarca on va seguir fent cinema amb menys repercussió internacional. The Possession és el seu retorn al primer pla i és un retorn decebedor, si fem un retrat global de la pel·lícula.

Com a història de possessions, la pel·lícula funciona a l’hora d’unir tots els elements típics del gènere i aconseguir un plat complet amb la dosi correcta d’ensurts i d’intriga, poc original, però acceptable. Acompanyen a aquesta part de la història uns efectes cuidats i una nena que sembla encantadora al principi i fa por quan és posseïda. És també interessant el treball del director, amb escenes que es tallen bruscament i una mirada freda sobre tot el que passa, bastant asèptica i poc implicada en la acció.

The Possession

El problema és quan la pel·lícula cau en el drama familiar i ho desenvolupa d’una manera estereotipada i pròpia d’un telefilm del diumenge al migdia. Les relacions entre els protagonistes estan simplificades al màxim i moltes de les reaccions (algunes importants per la trama) estan forçades i no tenen massa sentit. Les baralles entre els pares són poc creïbles i els canvis d’estatus de les relacions semblen producte més del llançament d’un dau que de la progressió lògica de la història. Tot això li resta potència a la història de la possessió perquè en no creure en la situació de la família és difícil connectar amb el drama posterior i les seves conseqüències.

El resultat final és una pel·lícula que no arriba a avorrir però que sona a ja vista tota l’estona. The Possession és poc original i no està ben aconseguida a l’hora de desenvolupar els protagonistes, però aporta la dosi suficient d’ensurts per aconseguir atreure als amants d’aquest tipus de produccions o a aquells de mirada impressionable.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies