The deep blue sea
5Valoració

Terence Davies adapta al cinema l’obra teatral “The deep blue sea” de Terence Rattigan, un dels grans dramaturgs britànics del segle XX. La història ens trasllada al Londres de la Postguerra, per mostrar-nos la naturalesa de la passió i de l’amor, un amor que ho consumeix tot.

“The deep bue sea” ens porta a conèixer a Hester Collyer (Rachel Weisz), una dona que duu una vida privilegiada com esposa d’un jutge del Tribunal Suprem, sir William Collyer (Simon Russell Beale). Però per a sorpresa de tots els que l’envolten, deixa al seu marit per a anar-se a viure amb Freddie Page (Tom Hiddleston), un jove ex pilot de la RAF del que s’ha enamorat apassionadament.

Basada en l’obra de teatre de Sir Terence Ratting de 1952, “The deep blue sea” és una reflexió sobre la naturalesa de la passió a través d’un triangle amorós que interpreten Rachel Weisz, Tom Hiddleston i Simon Russel Beale. Weisz és una dona casada amb un jutge del suprem, però enamorada d’un jove expilot de la RAF pel qui ho abandona tot en un Londres dels anys 50.

En el pas del material escènic a la pel·lícula, Davis ha fet us de la música i la fotografia com a mode d’expressió fonamental i marcar una certa distància del que s’havia fet en teatre. Important és, sobretot, la música de Samuel Barber i el seu Violin concerto. Important i excessiva perquè repetida de manera insistent, acaba resultant crispant i pesada però per altra banda hi és per crear oposició respecte als interiors foscos i opressius que hi trobem durant tot el metratge. “Hem triat elements que contrasten per a transmetre dolor”, explicava Davies, qui va presentar el film en la passada edició del Festival de Donostia, que va ser rebut amb opinions contradictòries per part de la crítica i el públic.

"The deep blue sea" Terence Davies, Rachel Weisz, Tom Hiddleston, Simon Russel Beale

I és que potser són aquests interiors foscos opressius o no entendre les raons de la protagonista per molt que el director afirmi que “l’amor de la pel·lícula ho consumeix tot”, però “The Deep Blue Sea” – que és una expressió marítima que vol dir “entre l’espasa i la paret”- és un film amb el que s’hi connecta o no. Si un ho fa segurament gaudeix molt de la muntanya russa amorosa de Rachel Weisz, sinó i malgrat ser conscient de què hi fa un gran paper, la pel·lícula pot deixar tant fred com un bany al mar en ple hivern. Jo no hi he connectat, encara que segurament el violinista hi té molta culpa.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies