Després d’haver dirigit només 5 pel.lícules en 38 anys, sembla que a Terrence Malick li ha donat per recuperar el temps perdut, i després de guanyar la Palma d’Or de Cannes al maig de 2011 per ‘El árbol de la vida’, al setembre de 2012 es planta a la Mostra de Venècia amb ‘To the Wonder’. I tranquils els seus fans, que en té tres més en camí.
El què hi veiem no és més que el tradicional noi coneix noia, noi i noia s’enamoren, s’enfaden, es reconcilien. Allò de tantes pel.lícules romàntiques. Però ‘To the Wonder’ és diferent. Si a ‘El árbol de la vida’ Malick (que va estudiar filosofia a Harvard) reflexionava sobre la vida, a ‘To the Wonder’ es centra en l’amor.
A Malick li interessa més el què pensen, que el què fan els seus personatges. No posa el focus en les seves accions, sino en les seves reflexions, les seves especulacions, les seves admiracions i les seves pors. En el què senten.
A ‘To the Wonder’ no hi ha converses entre personatges, sino murmuracions en off, diàlegs amb un mateix. Veiem els seus protagonistes enamorar-se al Mont Sant-Michel, conviure en una urbanització impersonal a Oklahoma, passejar pels carrers d’un poble qualsevol dels Estats Units… en una nova oportunitat que el seu director de fotografia, Emmanuel Lubezki, torna a aprofitar per captar algunes de les imatges més reconeixibles que veurem en pantalla en molt de temps.
I entre les crisis amoroses de Ben Affleck, Olga Kurylenko i Rachel McAdams, sorgeix de tant en quant Javier Bardem, que interpreta al pare Quintana, un cura en crisi de fe, la trama del qual no acaba d’integrar-se mai amb la principal i que ens permet confirmar que Bardem no és l’actor perfecte: els cures no ‘li surten’ bé, ni a ‘Los fantasmas de Goya’ ni a ‘To the Wonder’.
La pel.lícula va ser rebuda entre xiulades i aplaudiments al passi de prensa. Per una minoría, una obra mestra. Pero molts altres, un festival cursi.
Molt millor rebuda per la prensa ha estat ‘Après Mai’, del francés Olivier Assayas, que després de vagar pels terrenys del technothriller internacional amb ‘Demon Lover’ i ‘Boarding Gate’, va trobar la inspiració en dos projectes originalment creats per la televisió, ‘Las horas del verano’ i ‘Carlos’, que degut a la seva qualitat van acabar estrenant-se a les sales comercials.
En aquesta ocasió, explica una historia amb aires autobiogràfics sobre una colla d’adolescents compromisos i d’esquerres al París dels primers anys 70s, pasada ja l’excitació del maig del 68 que no van poder viure per ser massa joves. Un período encara violent i de búsqueda i experimentació pels seus personatges, que Assayas decideix tractar sense subratllats, ni estridencies, ni en la forma ni en el fons, deixant fluir les diferents histories de manera excel.lent. Crida l’atenció una sobèrbia selección de cançons de l’època.
A aquestes alçades, podriem dir que el cinema de yakuzas de Takeshi Kitano és ja un subgènere cinematogràfic en sí mateix. I a la Mostra de Venecia, una tradició. Tothom sap amb què es trobarà al anar a veure una pel.lícula del japonés.
Aquesta vegada es tracta de ‘Outrage Beyond’, la seqüela de ‘Outrage’, que va participar a Venècia en l’edició 2010. I encara que la pel.lícula no sorprèn (segueix els esquemes habituals d’aquest tipus de cinema), té moments inspirats en els que es combinen humor i violencia. En aquest cas, es compleix allò tant extrany de que la seqüela és millor que l’original.
Envía una resposta