Segurament Bruce Springsteen s’hagués replantejat varies vegades la lletra de la seva cançó “American land” si hagués mirat més enllà de la idea bucòlica de la terra fèrtil i prolífica i s’hagués parat a pensar en els cadàvers dels homes que van adobar aquesta terra en uns temps on la vida era un regal (o una maledicció) del dia a dia. “Hell on Wheels” (“Infierno sobre ruedas”) és, justament, una història sobre aquests homes que van viure en uns EEUU molt allunyats del seu ideal.

L’oest americà es presenta més llunyà i més salvatge que mai en aquesta sèrie de la AMC. “Hell on Wheels” possiblement és el primer western autoconscient mai concebut, no només per la integració natural d’elements propis del gènere, sinó per la seva clarividència a l’hora de convertir el poble ambulant on es desenvolupa la sèrie en un petit ecosistema d’uns EEUU en ple procés de forja, on l’ideal de l’American Way Of Life és consumit per les flames i el progrés cap a una civilització cohesionada i sòlida és tan sols una aspiració.

El concepte de partida de la sèrie és realment potent, d’entrada per la importància històrica i simbòlica del context, però sobretot per la dimensió que adopta de manera pràcticament immediata gràcies, sobretot, al fet que es tracta d’una ficció pura i dura i per tant alliberada del lligam amb uns personatges reals que exigeixin una mínima fidelitat històrica (al contrari que a “Deadwood”, sèrie western de culta de la HBO). Hell on Wheels és, com he dit, un poble itinerant que segueix la construcció de la línia de ferrocarril promoguda per la Union Pacific amb l’objectiu d’unir Nord-Amèrica de costa a costa, una empresa complicada per les irregularitats del terreny, per l’amenaça dels indis nadius de l’interior però, sobretot, perquè la tasca està en mans d’uns homes que han lluitat entre ells en una Guerra Civil de la qual encara en ressonen els ecos.

Hell on Wheels

La construcció de la línia de ferrocarril que ha d’unir el país d’est a oest, per la qual també competeix la Central Pacific, s’erigeix com a símbol de la unitat dels EEUU després de la guerra i es converteix en la base del progrés i de la civilització d’una terra encara salvatge (bona part del centre del continent és encara terreny de tribus índies), ja que una de les implicacions resultants de la nova via del tren és la construcció de pobles al seu voltant on la vida serà pròspera gràcies a les bones comunicacions.

Cal entendre, però, que l’objectiu de futur dista molt de la realitat present, ja que Hell on Wheels és exactament el que descriu el seu nom, un infern itinerant que avança per territori desconegut en el qual els seus habitants han de fer front a les amenaces tan internes com externes. Aquest poble situat a la primera línia del progrés nord-americà es converteix en el paradigma del no-lloc (terme inventat per l’antropòleg francès Marc Augé) , un espai de pas incert, perillós i fantasmagòric on conviuen una grotesc col·lectiu heterogeni amb una ambició evident de prosperitat individual que dista molt de l’orgullosa idea de societat unida, integradora i multicultural que vol representar EEUU. El menyspreu mutu, la forta vinculació a les arrels estrangeres i les friccions resultants de la guerra es respiren en l’ambient, creant un caldo de cultiu que esbossa els orígens primigenis del país en una etapa encara ígnia i lluny de solidificar. D’aquesta manera, irlandesos, anglesos, africans, alemanys, un noruec a qui anomenen “Suec” i un indi; grisos i blaus, empresaris i obrers, predicadors i prostitutes; pols oposats en definitiva, construeixen junts l’ideal que celebra l’American land de Springsteen, tot i que n’ofereix una visió terriblement desangelada, canviant la germanor per l’egoisme i els brindis fastuosos per ganivetades traïdores a l’esquena.

Hell on Wheels

El millor exemple del xoc sociocultural de “Hell on Wheels” el trobem en la relació entre els dos protagonistes principals, el cowboy empès per venjança Cullen Bohannon (Anson Mount) i l’home de negocis responsable del ferrocarril, Thomas Durant (Colm Meaney). El primer representa l’home ancorat al passat, un promotor de la violència enfonsat en una espiral autodestructiva i d’odi vers sí mateix; mentre que el segon personifica la prosperitat, la civilització i l’element inconscientment integrador en ares del benefici comú. Tot i l’evident menyspreu recíproc que es tenen, estan condemnats a entendre’s perquè es necessiten l’un a l’altre per sobreviure, de la mateixa manera que l’anhelada nova Amèrica necessita fer les paus amb el seu passat més fosc i nodrir-se de la seva versió més salvatge per progressar. Encara que els arquetips són molt clars, l’ambivalència en la relació entre ambdós personatges és molt més complexa que el simple relleu evolutiu, doncs els matisos que descriuen a un i a altre posen de manifest la vessant més positiva i la més fosca de cadascun. Sense anar més lluny, un home tan menyspreable com Bohannon personifica uns valors purs de respecte, confiança i igualtat que defensa fins les últimes conseqüències, mentre que Durant, teòricament l’arquetip del nou ciutadà americà, es caracteritza tenir una moralitat corrupta i una visió capitalista de la gent completament oposada a la visceralitat humanista de Bohannon.

Tot i que Bohannon i Durant són els protagonistes principals de la sèrie, resulten més interessants, pel que fa al seu arc dramàtic, alguns dels personatges secundaris, ja que a través d’ells es traça la transició natural entre l’Amèrica salvatge i la civilitzada d’una manera més subtil i desmarcada del pur simbolisme. Elam Ferguson (Common) -el negre mestís que gràcies al seu esforç aconsegueix viure com un home blanc-, Lily Bell (Dominique McElligott) -abanderada d’un feminisme latent que aconsegueix assolir una posició de lideratge-,  Joseph Black Moon (Eddie Spears) -l’indi que abraça la religió catòlica i l’estil de vida modern- o el pare Cole (Tom Noonan) -el predicador de passat obscur que veu posada en crisi la seva fe en la gent- dibuixen el mapa de controvèrsies en una etapa incerta de canvi i porten el pes de la vessant social de “Hell on Wheels”. A través d’ells es traslladen conflictes contemporanis (xenofòbia, fanatisme, igualtat de gèneres, integració social, etc.) a un context arcaic on la seva representació resulta molt més interessant perquè no està subjecta als marges d’allò políticament correcte i poden desenvolupar-se d’una manera gens edulcorada i, per tant, molt més colpidora.

Hell on Wheels

És especialment rellevant un moment del capítol 2×03 “Slaughterhouse” en que un carnisser alemany li crida a Bohannon “aquest és un país lliure!”, clixé al qual Bohannon respon “això és la cosa més graciosa que he sentit mai”. Una sentència lapidària (d’entre tantes que va deixant la sèrie) que tomba el gran tòpic amb un cop sec i es fa paradigmàtica de la visió desencantada de la sèrie sobre els orígens de la societat nord-americana. “Hell on Wheels” no s’oblida dels elements que converteixen els westerns en productes d’entreteniment: baralles entre copes, guerres entre indis i vaquers, execucions, violència, assalts al tren, etc., però és l’aproximació al gènere des d’aquesta òptica antropològica i social el que converteix aquesta sèrie en un western revolucionari, desvirtuador de mites i encaparrat en representar l’èpica en forma de misèria disfressada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies