Després d’un canvi de recinte pocs dies abans, els fans del polifacètic Jack White començaven a fer cua diumenge a la nit a les portes del Razzmatazz en estricta fila indie. Una sala que es va omplir amb una petita multitud massa minsa per la qualitat de l’artista i el concert que venien per davant.

Després de l’actuació del teloners britànics Peggy Sue i de mitja hora de retard per adequar el so de la sala, tocava desvetllar el primer misteri que precedeix les actuacions de White en aquesta gira. El músic viatja amb dues bandes, una masculina i una femenina, i és poc abans de cada concert que decideix qui l’acompanyarà sobre l’escenari. En aquest cas elles fores les escollides i The Peacocks, vestides de cast blanc i blau cel (els mateixos colors que van dominar de forma unànime la il.luminació del directe) ocuparen les posicions al costat de contrabaix, violí, teclats o bateria per rebre l’estrella de la nit.

Abans però, una de les membres de l’equip es va dirigir al públic per demanar que gaudissin de l’espectacle sense mirar-lo per les ditxoses pantalletes de càmeres i mòbils. Un consell al que no tothom, però si prou gent va fer cas com per afegir un toc més sibarita al concert.

L’excusa d’aquesta nova visita era la presentació del seu disc en solitari ‘Blunderbuss’, que de fet ha revistat quasi íntegrament, però White també ha ofert tot un repàs a la seva carrera, introduint al setlist temes de les seves etapes a The White Stripes, The Racounters i The Dead Weather.

Jack White a la Sala Razzmatazz

Un escenari molt minimalista i una sala més recollida que el Sant Jordi Club previst inicialment, es van posar al servei del desplegament de talent de White, un artista que obvia els trucs de showman i que en els seus directes s’ensimisma en la seva pròpia música, es recrea, experimenta i fa vibrar l’audiència amb les múltiples variants del seu art, decidint per cada ocasió un setlist sobre la marxa. Ja sigui a la guitarra o als teclats, els seus dits i la seva veu es mouen a una velocitat vertiginosa, passejant-se de forma còmoda i contagiosa pels diferents passos que ha seguit el seu currículum musical i els diferents estils -Blues, soul, rock, sons country- dels que sobretot a l’àlbum ‘Blunderbuss’ ha fet un complet compendi.

Així, sense presentacions ni preludis el grup arrencava amb un accidentat fragment de ‘Sixteen Saltines’ per seguidament assaltar ja completament “Dead Leaves and the Dirty Ground” dels White Stripes. De la seva època al costat de Meg White també ha rescatat ‘Hotel Yorba’, ‘My Doorbell’ o ‘We’re going to be friends’. De The Racounters ha sonat ‘Top Yourself’ i de Dead Weather ‘Blue Blood Blues’.

Però el gruix del setlist ha recaigut en el darrer disc, ‘Weep themseleves to sleep’, ‘Freedom at 21’, ‘Love interruption‘ o ‘Hip (eponymous) poor boy’, ‘I guess I should go to sleep’ o la pròpia ‘Blunderbuss’.

Multitud de variants sonores on ha predominat aquesll rock de garatge, més cru i primitiu, que quan té White a la guitarra es passeja del virtuosisme a quasi fregar l’excentricitat però sense sobrepassar-la. Un paio amb sis cordes facturant el que li passa pel cor i les mans en el moment, sense arranjaments sobrers que restin naturalitat i que no exempt de riscos ha sortit airós dels puntuals problemes de so que hi havia a la sala.

Després de poc més d’hora i mitja completament arrasadora i vibrant, el concert concloïa al ritme de la marxa insigna dels White Stripes ‘Seven Nation Army’, corejat a ple pulmó per un públic que per desgracia no era el tot nombrós que l’ocasió requeria però que es va entregar totalment a un espectacle enorme que dóna el tret de sortida de forma brillant a aquesta nova temporada de concerts a Barcelona.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada