Des de l’accidentat anunci/desmentit/confirmació de la seva participació en aquesta edició de la Mostra, ‘The Master’, la nova pel.lícula de Paul Thomas Anderson, s’havia convertit en el més esperat aquest any a Venècia.

Per una banda perquè és la nova pel.lícula del director de ‘Pozos de ambición’, per altra banda perquè es rumorejava que el seu tractament dels primers temps de la Cienciologia havia fet enfadar a Tom Cruise, o perquè s’exhibia en 70mm, format reservat ja només a les reposicions dels grans clàssics… Una expectació que, segons el conductor del vaporetto que portava aquest matí a alguns acreditats, ha provocat un ple al vaixell a aquestes hores matineres que ell no havia vist mai.

Pero per una vegada, l’expectació està a l’alçada de la pel.lícula. Perquè ‘The Master’ és el millor que hem pogut veure fins ara a Venècia. La pel.lícula arrenca amb el final de la II Guerra Mundial i els retorn als Estats Units de Freddie Quell per reprendre la seva vida.

L'equip de 'The Master' triomfant a Venècia

La primera hora de ‘The Master’ és magnífica. Pur cinema en majúscules. Amb una presentació de personatges i de la situación brillants. Cinema perquè Paul Thomas Anderson demostra la seva maestria amb la càmera, en la utilització del so, la música i les cançons. Lamentablement, a mida que avança el metratge, hi ha moments en els que se li veuen les esquerdes a ‘The Master’, però sovint torna a sorgir el gran cinema.

I sobresortint en aquest conjunt, hi ha els dos actors protagonistes: Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hoffman. Phoenix està esplèndid en el paper principal, sempre al límit de la sobreactuació, però controlat i mesurat, com Daniel Day-Lewis a ‘Pozos de ambición’. I Sympur Hoffman està simplement perfecte. En un estil quasi oposat al del seu company. Subtil, contingut, però ple de detalls i matisos. Pura autenticitat. Però quan els dos brillen de manera especial, és en les seqüències que comparteixen. Phoenix fa brillar a Seymour Hoffman i Seymour Hoffman a Phoenix. Una magnífica tasca d’equip que fa pensar que seria injust qualsevol premi d’interpretació que no fos compartit.

Fotograma de 'The Master'

Després de ‘The Master’, la Mostra ha programat la primera pel.lícula italiana a concurs, É Stato Il Figlio, de Daniele Cipri, adaptació d’una novel.la de Roberto Alaimo en la que es barregen els tòpics sicilians (pobresa, mafia, la mamma, ópera…) amb un to entre guinyolesc i absurd i una mica de sobreactuació de Toni Servillo. A pesar de que el conjunt resulta bastant fallit, ha rebut una tancada ovació per part de la prensa italiana.

Toni Servillo a punt per respondre les preguntes de la premsa

I per tancar el dia, s’ha pogut veure ‘Fill The Void’, de la israelí Rama Burshtein, una crónica/crítica als judeus hasídics i la seva política de matrimonis pactats. Un drama costumbrista amb tocs de comèdia, rodat quasi íntegrament en espais tancats i distancies curtes que acaba donant masses voltes i revoltes al qui es casa amb qui. Podria haver funcionat com a comedia d’embolics, però grinyola volent ser una pel.lícula de tall costumbrista.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies