Dos germanes i el millor amic d’una d’aquestes coincideixen en una cabana en un encontre que no tenien previst. Amor, família, despropòsits, malentesos i desitjos amagats a “El amigo de mi hermana”, la comèdia indie d’aquest setembre amb Emily Blunt, Rosemarie Dewitt i Mark Duplass.
Jack (Mark Duplass) no aixeca cap des que el seu germà va morir fa un any. Després d’una festa desastrosa decideix acceptar la invitació de la seva millor amiga, Iris (Emily Blunt), i passar una setmana de reflexió a la casa familiar d’aquesta, on en principi hauria d’estar sol.
En arribar al lloc, Jack descobreix que la germana d’Iris, Hannah (Rosemarie DeWitt), ha tingut la mateixa idea, i tots dos passen una comprometedora nit junts. Iris apareix sense avisar al matí següent, desencadenant una multitud de conflictes emocionals sobre la família, el sexe i l’amistat entre homes i dones.
Aquesta divendres s’estrena la comèdia romàntica “El amigo de mi hermana” de la directora Lynn Shelton, protagonitzada per Emily Blunt, Rosemarie Dewitt i Mark Duplass. La jove directora que ja va sorprendre amb la seva anterior pel·lícula “Humpday”, que es va alçar amb el Premi del Jurat en el Festival de Sundance, embasta, en “El amigo de mi hermana” altra història irresistiblement humana que navega entre el drama i la comèdia. Una vegada més, Shelton explora amb honestedat la complexitat de les relacions interpersonals alhora que se’n riu, amb tacte, i fa somriure a l’espectador de les situacions a les quals s’enfronten els seus personatges en un petit joc de despropòsits, malentesos, desitjo amagats i sobretot, l’amistat, l’amor i la família.
Emily Blunt (Iris), Rosemarie DeWitt (Hannah) i Mark Duplass (Jack) conformen el triàngle d’amor i amistat protagonista d’“El amigo de mi hermana”, el film indie de la temporada. Dues germanes i el millor amic d’una d’aquestes (Iris), que es troben de manera imprevista i que, per accident acaben descobrint els seus desigs i implicant els altres en ells.
“El amigo de mi hermana” és d’aquells films que deambula àgilment entre el drama i la comèdia. Que aconsegueix implicar a l’espectador en el problemes del seus protagonistes de manera plàcida i sense sobresalts. El film té un cor de comèdia romàntica però com bon producte indie els seus personatges no embafen sucre, conversen de manera distreta i natural i sembla que eviti terrenys comuns malgrat que en el desenllaç en trepitgi algun i s’espatlli una mica el conjunt. Uns personatges que habiten escenes acurades, amb gust pel petit detall sorprenent. I tot sense un guió com Déu mana ja que el van improvisar entre la directora i el trio protagonista.
El film de Lynn Shelton és d’aquells que un mira sense estres ni presa còmodament en la butaca del cinema i et fa sortir del cinema amb un somriure. Potser se la pot acusar de solucionar-ho tot massa bé, massa fàcil, cosa que no passa sempre en el món real, però malgrat això li ho perdonem. En el fons ens encantaria poder decidir sempre el final que més ens agradi.
Envía una resposta