Qui, quan era petit, no ha mirat mai sota el llit per comprovar que no hi tenia cap monstre? En l’era dels efectes especials i de les tres dimensions, els monstres s’han convertit en una cosa habitual en el cinema, en una pujada d’adrenalina de tota mena. Però els inicis són molt més mitològics. Vampirs senyorials, homes fets de trossos d’homes morts i homes llops van dignificar el cinema de terror i el van convertir en un gènere popular. El cinema ja no era només per fer-nos emocionar o riure, també hi anàvem a espantar-nos.

UNIVERSAL PICTURES: LA FACTORIA DEL TERROR

Carl Laemmle Jr. va prendre les regnes d’Universal com cap de l’estudi en 1928, canviant radicalment el destí de la seva empresa i el de la indústria del cinema per a sempre. En 1931 va produir “Drácula” (“Dracula”, Tod Browning) i “El doctor Frankenstein” (“Frankenstein”, James Whale). Dues obres cabdals que partint de la literatura gòtica i de l’expressionisme alemany, van ajudar a dignificar el cinema de terror; fins a llavors injuriat pel gran públic, i el van convertir en un gènere popular. Ambdues pel·lícules van resultar èxits mundials que van arrasar la taquilla i van canviar per complet les bases del gènere, transformant-lo en un dels més impactants i lucratius. Aquests dos títols van materialitzar els malsons d’una societat enfonsada en la Gran Depressió i alhora van conquistar la fantasia dels espectadors que no havien vist mai res igual.

L’impressionant èxit d’ambdues pel·lícules no hagués estat possible sense les impactants caracteritzacions dels actors protagonistes, Bela Lugosi (“Drácula”) i Boris Karloff (“El monstre de Frankenstein”) dos carismàtics actors d’origen europeu, formats en l’àmbit teatral i que amb el seu inqüestionable talent i presència en la pantalla es van ensenyorir dels personatges, sense haver estat superats a dia d’avui. En l’any 1932 la saga va continuar amb “La mòmia” (“The Mummy”, Karl Freund) de nou amb Boris Karloff com el sacerdot de l’antic Egipte Imhotep.

En aquesta dècada, Drácula i El doctor Frankenstein es van convertir en franquícies que van donar lloc a innombrables seqüeles que van consagrar encara més si cap a aquests aterridors personatges com mites universals.

En la dècada de 1940 la gran família de monstres va augmentar amb el naixement de “L’home llop” (“The Wolf Man”, 1941), protagonitzada per Lon Chaney Jr., fill del llegendari Lon Chaney, conegut com l’actor de les mil cares pels seus sofisticats maquillatges i protagonista de la primera pel·lícula de terror de l’estudi, “El geperut de Notre Damme” (“The Hunchback of Notre Damme”, 1923). Lon Chaney Jr. es va convertir en l’actor principal de la Universal i el seu personatge de l’home llop en el més famós i terrorífic de la dècada.

NOSFERATU

Comencem amb una mica d’història. Els inicis del cinema de terror els trobem a pel·lícules com “El gabinete del Dr. Caligari” (“Das Kabinett des Doktor Caligari”, 1919), “El Gólem” (“Der Golem, wie er ‘in’ die Welt kam”, 1920), “Faust” (“Faust”, 1926)), i “Nosferatu”, entre altres, totes elles pertanyents a l’Expressionisme Alemany, quan ni el so ni el color havien arribat encara al cinema.

Gràcies al joc d’ombres, als ambients foscos, als climes opressius i la posada en relleu de la monstruositat dels seus personatges van instal·lar les bases del futur cinema de terror.

“Nosferatu El Vampir” (“Nosferatu Ena Synphone Des Grauens”, 1922) és potser la primera obra mestra que ens dóna el cinema de terror. La pel·lícula és una adaptació de Drácula, la gran novel·la de Bram Stoker, però amb els canvis necessaris per evitar tenir que pagar els drets d’autor. Malgrat els canvis, era evident al 1922 com ho és ara, d’on sorgia la pel·lícula.

La viuda de Stoker va demandar a Murnau per aquest fet, i per ordre judicial es va manar destruir totes les còpies existents de la pel·lícula. Per sort van sobreviure algunes gràcies a les quals avui en dia podem gaudir d’aquesta joia del cinema. “Nosferatu, Ena Synphone Des Grauens” és una producció alemanya del 1922, dirigida per F.W. Murnau amb guió de Henrik Galeen i interpretada per Max Schreck en el paper del Comte Orlock. La pel·lícula s’inscriu en el moviment expressionista alemany encara que es desenvolupa en la seva majoria en exteriors i no en interiors com era costum en aquest moviment.

Malgrat tot, Nosferatu és bàsicament una pel·lícula de terror amb escenes que gravades a la retina de qualsevol aficionat al cinema: el comte Orlock entrant en l’habitació de Knock, l’espectacular sortida del taüt del comte, la seqüència del vaixell, l’ombra del comte sobre les parets del corredor de la casa d’Ellen i la mort del vampir a la llum del sol.

Tot és impressionant en aquesta pel·lícula, però sobretot destaca la caracterització del vampir: repugnant, inquietant i aterridor, mai el mal va ser tan ben representat en la pantalla.

Murnau va ser un geni que va desaparèixer prematurament en un accident de tràfic al 1931, quan es trobava en el millor moment de la seva carrera, després d’haver-se instal·lat a Hollywood i d’haver aconseguit el respecte de la indústria americana amb “Sunrise”.

DRÀCULA

Dràcula és sens dubte, el més fascinant, magnètic i terrorífic príncep de les tenebres. És fruit de la truculent imaginació de Bram Stoker (1847-1912) que pertanyia a una associació esotèrica i tots els temes fantàstics i macabres el seduïen.
El seu Dràcula està basat en un príncep senyor de la guerra romanès anomenat Vlad l’“Empalador” que era tant cruel li va fer mereixedor del sobrenom de Dràcula que en romanès vol dir “fill del diable”.

El Dràcula de Tod Browning, amb fotografia Karl Freund que havia estat operador en alguns dels títols capitals de l’expressionisme alemany, té elements d’aquella estètica. La va protagonitzar Bela Lugosi, va ser el film que “va llançar” al personatge al mercat del cinema americà.

No era cap obra d’art. Es basava en una adaptació escènica de la novel·la de Bram Stoker amb utilització de masses escenes de tipus teatral. Però la incorporació de Bela Lugosi al paper del vampir va resultar tot un encert. Contingut, tens i sobri, Bela Lugosi componia un Dràcula elegant i refinat. El terror que inspirava era més intel·lectual que no pas físic; provenia de la intensitat de la seva mirada i del seu rostre quasi impassible, blanquinós i cadavèric.

Quan Lugosi sorgia entre les boires del qualsevol carrer londinenc, embolicat en la seva capa, atacava una florista o quan, poc després, contemplava l’òpera des de la seva llotja, sentíem que era una amenaça latent. No calia mostrar sang , ni caracteritzar-lo amb maquillatge espectacular com Nosferatu. Era només ell, un senyor vampir en tota regla.

L’actor es va identificar plenament amb el seu personatge; les revistes cinematogràfiques d’aquells temps publicaven que Lugosi dormia en un taüt i viatjava en un cotxe fúnebre i es podia pensar que tot allò eren invencions publicitàries de la productora . L’actor va morir, desequilibrat i víctima dels estupefaents al 1956 i la seva mort va confirmar tràgicament que allò que es deia era cert.

Després d’un film de menor interès, “Mark of the Vampire” (1935), també dirigit per Tod Browning, Lugosi es convertiria en Frankenstein, succeint a Borís Karloff, i les seves aparicions en el paper de Dràcula serien més ocasionals.

El mite semblava estar en decadència quan, al 1958, la firma britànica Hammer Films, després d’adquirir els drets a la Universal, es decidia a ressuscitar-lo en un film que obriria una nova època del cine d’horror: Drácula (“Horror of Dracula”), dirigit per Terence Fisher amb guió de Jimmy Sangster. El paper de Dràcula va ser confiat a un actor que fins llavors només havia intervingut en papers secundaris: Christopher Lee.

Amb Dràcula, Lee va aconseguir un èxit personal tan destacat, que es va convertir en un dels protagonistes absoluts dels films de terror. Christopher Lee ha estat, principalment pels seus papers de vampir, el més destacat intèrpret de cine de terror de després de la segona guerra mundial. Lee alt i prim va donar al seu Comte Dràcula una aparença majestuosa i altiva, elegància a la seva mirada freda i dura i un l’aire de control absolut de la situació fins a l’última mossegada.

L’equip format per Christopher Lee, Jimmy Sangster  i Terence Fisher són els culpables de les implicacions eròtiques de Dràcula, que no apareixien en les anteriors versions del personatge. La possessió vampírica, en un ambient de tancat puritanisme vuitcentista , era substitut i sinònim de la possessió sexual . Aquesta implicació eròtica també apareix en els escassos films terrorífics de la Hammer Films no protagonitzats per Christopher Lee, el més destacat dels quals és potser “Les nòvies de Drácula” ( The Brides of Dracula, 1960).

Paul Naschy també va mossegar a “El gran amor del conde Drácula” (1972), de Javier Aguirre. El mateix Gary Oldman es va posar a la pell del comte sanguinari sota la direcció de Francis Ford Coppola, “Dracula de Bram Stocker” (1992).

FRANKENSTEIN i LA SEVA NÓVIA

Al 1931, un home anomenat James Whale va immortalitzar a la pantalla la història de “Frankenstein”, amb Borís Karloff en el rol del monstre. Més tard vam tenir una seqüela “La nóvia de Frankestein” (“Bride of Frankenstein”, 1935), considerada per molts com la millor pel·lícula de terror de la història.

Va nàixer durant el romanticisme gràcies a la sorprenent imaginació d’una escriptora. Frankenstein constitueix en l’actualitat una dels cims més alts de la literatura fantàstica.

Tot va començar la plujosa d’una nit d’estiu del 1816, a la Vila Diodatti, la mansió de Lord Byron, situada al costat de les vores del llac Leman, a Ginebra. Conversant al voltant de la llar de foc, després de sopar, a més de l’amfitrió, es trobaven: Jane Clairmont (més endavant el seu nom teatral seria el de Claire Clairmont); el doctor John William Polidori, secretari i amant de Byron; el poeta Percy Shelley; i, finalment Mary Godwin Wollstonecraft, amant de Shelley (es van casar al desembre d’aquell mateix any, al morir l’esposa del poeta anglès, prenent Mary el cognom del seu marit).

Mary Shelley era filla d’un conegut sociòleg i escriptor polític William Godwin, i de la senyora Wollstonecraft, també famosa per la reivindicació dels drets femenins; el seu llibre “Rights of Women” ( Drets de les dones) va aconseguir enorme difusió durant els últims anys del segle XVIII.

A causa de la seva mort prematura de la seva dona, Mr. Godwin es va encarregar de l’educació de la seva filla Mary. Aquest tenia unes idees molt avançades per l’època sobre el matrimoni i l’amor lliure. D’aquí que Mary no trobés cap oposició familiar en unir-se a Shelley al que havia conegut a Edimburg, a l’edat de 17 anys i seguir-lo en els seus viatges a l’estranger.

Retornem, però, a la cèlebre reunió. Avorrits enmig d’aquella nit plujosa, comencen a parlar de literatura fantàstica i, fascinats pel tema, decideixen fer una mena d’aposta: veure qui és capaç d’escriure la millor història de por. Claire Clairmont, Byron i Shelley s’obliden aviat del tema. Mary i Polidori no obliden.

La futura senyora Shelley tria per a la seva història un ambient d’acord amb les noves idees: l’electricitat, els avanços de la medicina i la mort. El monstre de Frakenstein és un autòmat creat de fragments humans robats per un científic i el seu ajudant dels cementiris. Dels trossos que roben acaben fent com si d’un trencaclosques es tractés, una criatura a qui donen vida gràcies a l’electricitat d’un llamp. Al costat del monstre també neix el científic Henry Frankenstein l’imitador de Déu mirant de donar vida i que s’avança dos segles al trasplantament d’òrgans.

Molts actors han donat vida a la criatura: el gran Boris Karloff, Lon Chaney Jr., Bela Lugosi, Christopher Lee, Glen Strange, Paul Naschy, sense oblidar a Robert de Niro. Fent de doctor Frankesntein no hem d’oblidar a Peter Cushing.
“La Nóvia De Frankenstein” (The Bride Of Frankenstein, 1935) és una de les pel·lícules mítiques del gènere. Més sòlida que la seva predecessora, “El Doctor Frankenstein” (Frankenstein, 1931). Dirigida per James Whale per a la Universal, escrita per William Hurbult i John L. Balderston i amb Borís Karloff repetint com a monstre i Elsa Lanchaster en el doble paper de Mary Shelley i de nòvia del monstre.

Crida l’atenció el pròleg de la pel·lícula, protagonitzat per Mary Shelley, el seu espòs Percy i Lord Byron, els quals li demanen a Mary què relati la continuació del seu relat del monstre. D’aquesta manera neix una pel·lícula marcada per la tristesa, en la que el monstre no provoca terror sinó compassió davant de la seva soledat. Com sempre Karloff torna a fer una magnífica interpretació i Elsa Lanchaster sorprèn en el seu paper de criatura.

Els efectes especials de John Fulton són senzillament impressionants per a l’època i el maquillatge de Jack Pierce torna a ser el de la primera part per a Karloff però crea per Lanchaster quelcom indescriptible, un estrafolari pentinat.
És sens dubte la millor pel·lícula de James Whale, de la que recordem escenes com quan el monstre es troba a casa del cec ermità o el naixement de la criatura Lanchaster davant de l’expectant mirada del monstre Karloff.

L’HOME LLOP

El vampir i el monstre de Frankenstein són criatures sorgides de la imaginació d’un escriptor, en canvi l’home llop és un ser mitològic generat en les llegendes que s’han anat transmeten de generació en generació. L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna.

La versió que tots coneixem del mite de l’home llop, on la transmissió de la maledicció es per la mossegada i on es mata el monstre amb bales de plata, és obra de la imaginació dels guionistes de cinema. No forma part de les llegendes originals sobre aquest personatge. Un curtmetratge va ser el primer que va tractar el tema en una pantalla “The werewolf” (1913, Henry MacRae), la història d’una índia que es converteix en bruixa després de l’assassinat del seu home i que fa que eduqui a la seva filla en l’odi als blancs. Aquesta es venjarà convertint-se en licantrop.

L’home llop s’insinua, oficialment, en el cinema en el 1924, en “The Wolf-Man”, d’Edmund Mortimer i interpretada per John Gilbert. El tema esta estretament vinculat als orígens del mite: la facultat que tenen certs homes per convertir-se en llops.

Després vindria “El lobo humano” (“Werewolf of London”, 1935, Stuart Walker) en el que Henry Hull interpretava a un científic britànic al que un llop mossegava al Tibet i que tornava a Londres amb la particularitat de convertir-se en un mig home-mig bèstia durant la lluna plena.

Més tard, el monstre prendria el rostre, difícilment visible sota el maquillatge, del mític Lon Chaney Jr. en “El hombre lobo” (“The wolfman”, 1941, John Waggner). La pel·lícula, canvia el Tibet per Transsilvània. Allà és on el nostre protagonista és mossegat, no per un llop sinó per un home-llop establint ja les característiques definitives del monstre que tots coneixem.

Altres pel·lícules on trobem l’home-llop són: “Frankenstein y el hombre lobo” (1943), de Roy W. Neill; “The curse of the Werewolf” (1961) de Terence Fisher; “La noche de Walpurgis” (1971) de Leon Klimovsky; “La marca del hombre lobo” (1968), d’Enrique J. Eguiluz; “El retorno del hombre lobo” (1980), de Jacinto Molina. Fins i tot, Jack Nicholson i Michelle Pfeiffer han patit la mossegada del llop i han udolat a la lluna.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies