En els últims anys, la Pixar ha pujat pels núvols la barra del cinema d’animació mimant tant l’aspecte visual com el narratiu i facturant obres mestres com ‘Wall-E’, ‘Up’ o ‘Toy Story 3’. Ara es llencen a explicar-nos la seva primera història amb un personatge femení al capdavant.
La Merida és la primogènita del rei Fergus i la Reina Elinor. La seva mare intenta educar-la per ser una autèntica princesa i que es comporti com a tal. Però a la noia li agrada més cavalcar lliure pels boscos i practicar el tir amb arc. Quan seguint les lleis del seu poble, li toqui escollir marit entre els primogènits dels caps dels clans fidels a son pare, la Merida es rebel.la i fuig decidida a forjar-se el seu propi destí. Però quan una vella bruixa es creua al seu camí, la seva aventura es complicarà, portarà conseqüències a la seva família i la noia haurà de descobrir el veritable significat del valor i dels llaços familiars.
Visualment, ‘Brave’ torna a ser una delícia marca de la casa. Els frondosos boscos d’Escòcia, els salts d’aigua, les pedres màgiques i la roja cabellera de la Merida magnificats per la imaginaria digital dels animadors de Pixar es despleguen plens de colors i detalls (no en va dos dels directors, Brenda Chapman i Mark Andrews tenen arrels escoceses). El film té ritme i sentit aventurer com per fer-la suficientment entretinguda tot i petites davallades. I la banda sonora, mescla de notes celtes i folk, on es combinen la partitura de Patrick Doyle amb cançons com el ‘Learn me right’ de Mumford & Sons, acaben d’arrodonir la cuidada ambientació.
Però la historia de la noia rebel que no vol que defineixin la seva vida per ella acaba passant pels cànons clàssics i no suposa cap atreviment que se surti del que estipulen els valors més tradicionals. El guió, enlloc de fer honor a l’indomable del títol, és una proposta que no arrisca i que queda molt per sota de l’enginy a que ens tenia acostumats la Pixar.
Així ‘Brave’ esdevé una cinta animada sobretot per un públic molt jove. Humor innocent enlloc de diàlegs carregats d’ironia, un conte clàssic amb moralina enlloc d’una història amb diferents capes de lectura, en definitiva més una pel.lícula Disney que una pel.lícula Pixar. Una bona proposta, però venint d’una casa que ens tenia acostumats a l’excel.lent, pel públic no infantil acaba sabent a poc.
Envía una resposta