Porto temps pensant que podria escriure alguna cosa sobre ells, però sempre he pensat que soc massa petit per parlar d’un gegant com aquest. I segueixo creient que mai podré trobar les paraules perfectes i oportunes per descriure el que aquest gegant em transmet a través del seu so.
Qui són? No en tinc ni idea. Són uns éssers sobrenaturals dotats d’una energia infinita que, amb la seva conducta musical, ens fan reconèixer que en aquest món no hi ha més espai pel conformisme o la satisfacció sonora. Són uns llops que s’han presentat innocentment com una banda com totes les altres, que han tingut singles destructors com algunes bandes de rock.
Van llençar un àlbum al 1997 que els va obrir les portes de l’Olimp. Però com sabien que a l’Olimp només hi ha llegendes i contes mal explicats, van tornar a la terra donant una contundent puntada de peu al paradigma musical que havien creat.
“OK Computer” va marcar un abans i un després de Radiohead. Per molts Radiohead és ‘Creep’, és ‘Karma Police’, és ‘Paranoid Android’. Per altres, en canvi, Radiohead és ‘Lotus Flower’, és ‘In Limbo’, és ‘Bloom’. Per molts, com jo, no és res i ho és tot a la vegada, una pau en temps de guerra que no sucumbeix a ideals. Una carrera sense fi, un somni tant lúcid que inevitablement ens deixa adormits en l’eternitat. Radiohead, en definitiva, és un laboratori musical que ens ha mostrat que saben fer música que agrada a tothom i amb ella marcar la historia musical contemporània. I, per altra banda, són un accelerador d’acords que els eleva a un espai situat per sobre del món real.
Mai n’havia tingut dubtes d’això i la sensació encara es va reforçar quan el passat 15 de juliol, al festival Optimus Alive de Lisboa, juntament amb més de 55.000 persones, em vaig quedar amb la boca oberta observant el que sortia de l’escenari. Recordo que minuts després que acabés el concert em preguntaven què opinava sobre el que acabava de veure i jo simplement vaig ser incapaç de dir ni una paraula, responent amb el meu silenci i la cara d’astorament.
Era diumenge i feia calor, massa, però Lisboa al Juliol és així de calenta i ardent com ella sola. Arribavem just a temps pel concert dels Maccabees a les 20h i la marea de gent que seguia cap al mateix lloc feia respecte. Vam entrar per l’escenari principal i ja s’acumulaven els fans, sabent que abans tocarien els Caribu, però sense que els importés.
Deu anys sense que Radiohead trepitgessin terres portugueses i tal com va dir Thom Yorke només pujar a l’escenari, “deu anys són molt de temps”, i ho era. Per això hi havia gent de tots els racons i raconets: anglesos, espanyols, francesos, italians, alemanys, jo, els meus amics, els amics dels meus amics, els de Lisboa, els de Oporto, els del costat, els de sota. Tots hi eren per Radiohead i tots s’havien ajuntat alhora, una marea de caps a fregar els uns dels altres en que, com en un efecte papallona, un petit moviment generava una inmensa onada metres més endavant.
Mai havia estat en un event on es donés una concentració tal de persones en un espai tant petit. Sobre la resta, no hi ha moltes paraules per descriure-ho, per por a pecar de gula. Un Thom Yorke que va pujar a l’escenari, un gegant a pesar de la seva petita estatura, un home que ens ha despertat amb l’algoritme més profund de la música, un home que ha ballat com si estigués posseït pel dimoni, lluitant contra si mateix, en un exorcisme sense fi. Una banda que sona ara més electrònica que de cordes, una electrònica per la que s’aventuren com un nen amb joguines noves. Sense complexes, innocents, radicals, autèntics.
Aquest és un amor veritable a la música, al desconegut, un amor d’aquells que només pot acabar en tragèdia. En aquell escenari distant vaig escoltar 23 obres d’art i mentre escoltava alguna d’elles, inevitablement vaig tancar els ulls perquè no sabia què més fer per entrar al món fantàstic al que aquells de sempre (Yorke, Jonny, Colin Greenwood, de O’Brien y Phil Selway) m’obrien la porta.
Tot va ser tant estrany que mentre els escoltava el meu cos es tenyia de blau turquesa, es dissipava entre els milers de records que m’arribaven de forma descomposta a la ment, em feia petit, molt petit, fins al moment que va sonar ‘Exit Music (for a Film)’. I res va ser com abans, res serà com aquell moment perdut de nou en el meu espai fantàstic. Però em vaig recompondre com vaig poder perquè Thom va deixar a anar ‘Lotus Flower’ i el seu exorcisme i el que no podia transmetre amb les cordes vocals ho va transmetre amb els braços, les cames, el cap, l’ànima. Igual que en el videoclip, amb aquell formigueix que li puja entre la pell i els ossos, foc que crema sense que es vegi, una alegre molèstia.
I jo, qui soc per parlar de Radiohead? si només fa pocs anys que vaig aprendre a escoltar-los, si els sentia cada dia i no em vaig adonar que només són cinc tios de carn i ossos fent música. Si en conjunt son singulars, si els dóna el mateix publicar un nou àlbum via web a punt per descarregar com simplement contrariar tota la seva tendència de la nit al dia, no només sense perdre qualitat sino superant-la.
I si heu entès tot el que he dit anteriorment, us dic que Radiohead són tot el contrari. I si són tot el contrari són tot el que pensem que són i si no són així, aleshores no són res i ho són tot a la vegada.
Pel Tiago, el Simone i la Inês
Envía una resposta