Boys don't cry
5Valoració

Del 26 al 29 de juliol, dins del festival d’estiu Grec de Barcelona, podem veure l’obra “Boys don’t cry” de Victoria Szpunberg i Glòria Balañà a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc. Una reflexió sobre el poder, sobre la política, sobre el fracàs i sobre l’amistat.

L’obra parteix de la reunió de dos antics amics que fa temps que no es troben. L’un (Armand Villén) ha triomfat, exerceix poder polític i s’ha casat i ha tingut fills amb la dona que tots dos estimaven (Alicia González Laá) quan eren adolescents i a la ràdio sonava Boys don’t cry dels The Cure. A l’altre (Francesc Garrido), artista escriptor, la vida li ha estat més esquerpa, es troba es un moment molt complicat de la seva vida i decideix demanar ajuda al seu antic amic, que amb un petit gest pot fer que la vida li somrigui una mica.

Però demanar ajuda mai no és fàcil, i comprovar que el teu amic no està disposat a fer cap esforç ni per tu ni pels vells temps, deslliga un remolí d’emocions dins l’artista i tots dos homes s’embardissaran en una dialèctica vertiginosa, plena de projeccions i retrets reprimits durant molt de temps. L’enfrontament dels dos antics amics traurà el pitjor de tots dos.

L’obra comença molt bé, amb força, amb uns diàlegs brillants i unes interpretacions a l’alçada, enèrgiques, divertides i solvents. Però donant un moment que no desvetllarem per no aixafar la trama de l’obra, aquesta pren un gir que descol·loca i comença a perdre força. La simbologia, l’alteració del temps cronològic que té lloc es pot interpretar de moltes maneres, i ja em sembla bé que sigui feina de l’espectador esbrinar si allò que està veient està passant realment o no, si és una projecció de la ment de l’artista, per exemple, o si és un joc convenientment instal·lat per explicar el que interessa… tant és, el problema és que l’obra per una mica el nord, es torna repetitiva en alguns aspectes, i tot i que la qualitat de les interpretacions i la força física de les mateixes es manté (especialment destacable en el cas de Alicia González Laá, que a més està embarassada), perd interès.

Boys don't cry Festival Grec 2012

El moment de la “festa musical” és innecessàriament llarg, no té cap interès veure un home ballant i saltant en un escenari sense explicar res ni contribuir al desenvolupament de l’obra més d’un parell de minuts. Pel meu gust, aquesta escena s’allarga massa, i la repetició dels moments de pujar i baixar del carrer al pis, també, fent que l’obra perdi tensió dramàtica. L’absurditat i la fugida del realisme no funciona massa en aquest sentit, ja que fa perdre una mica l’interès pel que els passi als personatges, perquè s’acaba repetint massa, i això que l’obra només dura una hora I 10 minuts.

En definitiva, una de freda i una de calenta. Les actuacions, la seva força, em van agradar, especialment els dos homes protagonistes (ho sento, González Laá sempre em deixa una mica freda) però les intencions es dil·lueixen una mica fent que l’obra que prometia molt es desdibuixi una mica…


Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Victoria Szpunberg
Intèrprets: Francesc Garrido, Armand Villén, Alícia González Laa i David Anguera.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies