Le Skylab
6Valoració

Ja se sap que especialment els que vam ser nens als 70s o adolescents als 80s som una de les generacions més nostàlgiques amb la nostra joventut i les experiències que la van definir. L’actriu francesa Julie Delpy, ara també directora, ens proposa amb “Le Skylab” un viatge en el túnel del temps cap a aquells estius al poble i les reunions familiars.

L’actriu, ara directora, rememora el final dels setanta, quan l’optimisme havia pres posicions en les files de l’esquerra francesa i el 68 estava encara en l’ambient. També té temps de parlar de les seqüeles de Vietnam, dels traumes d’Algèria, de la pena de mort i fer bona tria de la música de l’època.

Delpy tira de nostàlgia, la pròpia i la que per empatia ens identifica a molts, per presentar-nos una multitudinària reunió familiar que ens retrata a través de la mirada de la petita Albertine, una nena de 11 anys que acudeix amb els seus pares a un poble de la Bretanya francesa a passar un cap de setmana amb avis i tiets.

La propia directora es reserva en aquest film un paper que és també un homenatge a la seva mare, l’actriu Marie Pillet i hi aporta una bona part dels seus propis records. Però que a la vegada sap que poden ser els records de molts. En la reunió es diuen moltes bajanades, surten al descobert secrets, es fan confessions que més valdria haver callar, es viuen fantasies i petites aventures infantils o es crispa l’ambient quan s’intenta parlar de coses serioses com les idees polítiques de cadascun. I qui no ha viscut això en les seves pròpies trobades familiars, que a la vegada són entranyables i una tortura de la que volem fugir el més aviat possible?

"Le Skylab" de Julie Delpy

Iniciada i finalitzada amb un pròleg i un epíleg bastant sobrers, en general “Le Skylab” és una pel.lícula tant correcta com fàcilment oblidable. El seu visionat passa lleuger i resulta agradable d’acord amb el seu to distès, alegre, sense grans drames sino tirant de moments que arrenquen algun somriure. La música i l’estètica estan cuidades per mantenir el to coherent del moment que escenifica.

Però també és cert que al fer balanç la pel.lícula no conté cap moment memorable ni especialment original. A Delpy se li pot agrair que almenys hagi dotat de certa dimensió històrico-política els diàlegs i no s’hagi quedat en el seguit de bajanades d’una tòpica comèdia de situació familiar. Però tampoc no entra a fons en la majoria de temes, perquè tot i el rerefons històric que plana en els temes que es parlen a taula, la intenció del conjunt es queda en l’anècdota d’uns moments familiars i no massa cosa més.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies