Bésame mucho
4Valoració

Des del 19 de juliol i fins al 9 de setembre, podrem gaudir al Teatre Victòria de l’essència de la música cubana més tradicional, en un espectable musical on es repassen i adapten boleros de tota la vida, i on es donen vida també a tots els tòpics sobre Cuba.

Si obviem que l’espectacle és un musical i anem només disposats a sentir música cubana, és possible que aconseguim gaudir de la festa de l’escenari del Teatre Victòria, especialment aquells espectadors més grans i/o amants de la música cubana més tradicionals, els boleros de tota la vida, combinats amb alguns ritmes més actuals.

Però si repassem l’espectacle des del prisma del que s’espera d’un musical, la cosa canvia. Hem de destacar, primer de tot, que la història gairebé no té argument, o si el té, és d’allò més manit: Eduardo i Camila, tots dos residents a l’Havanna, s’enamoren. Ell li demana matrimoni però ella, pressionada per la família a qui no agrada la condició social del noi, marxa a estudiar un postgrau a Madrid. Ell mentrestant, i sense tenir notícies d’ella (perquè la família intercepta les cartes) reprèn una relació amb Maria, antiga novia que aprofita l’absència de Camila per seduir Eduardo. Als pocs mesos Camila tornarà a Cuba, i després de baralles i recriminacions l’amor triomfarà sobre tots els entrebancs i la història acabarà en matrimoni. Tots els tòpics de les històries d’amor, i també sobre la pròpia illa de Cuba, els trobareu a l’obra.

Potser us semblarà que us estic estripant la història, però és que ho fan ells mateixos al fulletó que et donen a l’entrada del teatre. Tot d’una, se t’han carregat les expectatives de qualsevol mena de sorpresa. Les cançons que s’han triat per l’espectacle tenen poc o res a veure amb la història, i estan ficades amb calçador, sense gaire sentit de ser-hi allà. El text és gairebé nul, i quan apareix, quasi desitges que tornin a cantar, perquè és realment pobre, i amb unes actuacions bastant fluixes.

D’altra banda els cantants tenen els micròfons massa pujats en tot moment de la representació, tant quan canten com quan parlen, amb el resultat d’una mena de ressò tota l’estona que molesta i minva la qualitat de l’espectacle.

L’escenografia sí que està aconseguida, i mentre que recrea el barri on viuen els joves, trobem a la mateixa plaça el bar (on està tota l’estona la banda tocant en directe) i les cases dels familiars i amics, amb un mar de fons que simbolitza alhora el de la pròpia illa i el món que queda enfora d’aquestes fronteres.

Bésame mucho Teatre Victòria

Els actors i els cantants no són excepcionals (pel meu gust són destacables com a cantats l’actriu que fa de Camila i el cambrer del bar), mentre que sí que ho fa força bé el cos de ball, amb menció especial pel primer ballarí Henry Gual, tot i que en general tots són de nivell. Tenen qualitat i ritme a la sang, però lamentablement un musical no hauria de ser només dansa, s’hauria de combinar amb música, cançons i diàlegs, amb una història al darrera, vaja. Però no parts aïllades, ni desmerèixer unes en favor d’unes altres. Això almenys és el que diu la teoria.

Com a positiu destacar la banda Christian y Rey, present en tot moment en directe a l’escenari i que aporta la dosi de qualitat i bona feina que trobem a faltar en altres aspectes de l’obra. El moment post retorn de Camila a l’illa, amb la festa on Christian i Rey prenen les rendes, és dels més destacables de la funció, pujant el nivell en introduir música més moderna i amb una interpretació musical solvent. Fins al moment, la música que havíem sentit a l’espectacle, era una revisió d’antics boleros (Perfidia, Quizás Quizás, Toda una vida, Solamente una vez o Contigo aprendí) adaptada això sí, amb ritmes més moderns.

Tot i amb això, pel que jo vaig veure el públic s’ho va passar força bé amb l’espectacle, aplaudint força i ballant fins i tot (ja t’animen a fer-ho, els actors). O sigui, que potser hi aneu i us agrada. I la que ha trobat moltes mancances, només sóc jo.


Es pot veure a: Teatre Victòria
Text: Yolena Alonso
Intèrprets: Elain Morales, Yori Gómez, Heydy González, Yadier Fernández, Brenda Navarrete, Melvis Santa, Alberto Polanco, Sergio Fernández, Christian Alonso i Rey Alonso.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies