Les persones passen, el símbol preval
Alfred Hitchcock recorria a l’expressió “els meus amics els versemblants” quan es referia a aquells que només són capaços de disfrutar una pel·lícula si cada punt del guió queda ben relligat, sense cap fissura dramàtica ni causal. Doncs bé, aquests amics versemblants seran els que més gaudiran de la pel·lícula que tanca amb pany i forrellat la trilogia del Batman de Christopher Nolan.
El millor de The Dark Knight Rises és justament l’estricta coherència i cohesió amb que Nolan empaca la seva trilogia sobre el cavaller fosc, tot i que la fixació pel conjunt fa que TDKR sigui la pel·lícula amb menys entitat individual de la trilogia. Christopher Nolan tenia al cap una història molt definida amb una visió molt personal sobre el personatge creat per Bob Kane, i és en aquesta tercera entrega on el director ho demostra fent-se el personatge i l’univers que l’envolta més seus que mai però; per altra banda, el fet d’avançar inexorablement cap al final definitu, alhora que tomba la vista enrere per recollir els fils penjants i tancar el cercle, acaba deixant al descobert els mecanismes interns de la pel·lícula. El que a El Caballero Oscuro era caos, sorpresa i una trama ben construïda, a TDKR és una línia recta amb masses urgències. Els girs de guió semblen més aviat trucs de prestidigitador gratuïts que exigències de la trama i, per culpa de no voler deixar res a l’aire, cada revelació és subratllada amb un flashback fins que, per acumulació, es neutralitza la participació intel·lectualment activa de l’espectador (del no “versemblant”, almenys) en la història, cosa que al final va en detriment del gaudi de l’espectacle. Sigui com sigui, la conclusió èpica és una promesa complerta de sobres perquè TDKR és una pel·lícula molt més gran que les dues que la precedeixen o, més ben dit, més gran (per pressupost, repartiment i mitjans desplegats) que qualsevol altra blockbuster rodat fins avui –inclosa Los Vengadores–, fet que consolida Christopher Nolan com el director més influent en el model de superproducció de Hollywood des de Steven Spielberg.
En un moment donat, Harvey Dent (Aaron Eckhart) afirmava que la nit era més fosca just abans de la sortida del sol, però el que no sabia és que l’entrada de la llum del dia vindria acompanyada d’un destí apocalíptic perpetrat del temible Bane (Tom Hardy). La magnitud de l’amenaça serveix reprendre el fil de la dissertació sobre la figura de l’heroi, un dels eixos centrals de la trilogia, que havia quedat aparcada amb la dissecció que en fa el tinent Gordon (Gary Oldman) al monòleg que tanca de El Caballero Oscuro, discernint entre una santíssima trinitat formada per l’heroi que té Gotham, el que necessita i el que es mereix. Al final de la segona entrega ens deixa una figura heròica trencada per la necessitat, però el remei d’urgència, cimentat sobre una mentida, acaba desembocant en un cataclisme molt pitjor. Així doncs, la guerra lliurada pels carrers de Gotham a TDKR en el fons és una batalla èpica per reunificar les peces i fer renéixer l’heroi total en el qual només Batman es pot convertir. I és en aquest nivell quan millor funciona la pel·lícula, quan un Bruce Wayne (Christian Bale) trencat tant físicament com mentalment ha de recuperar la determinació per fer el que és necessari i donar-li a Batman la dimensió mitològica que li correspon.
Enfront aquest aspecte fonamental hi ha altres pilars de la pel·lícula que, en part degut a la grandiloqüència que Nolan li vol implementar al desenllaç, no rutllen amb la mateixa fluïdesa. Les tintes carregades amb discurs polític són un afegit que desentona amb el conjunt i l’herència del “cavaller blanc” que representava Harvey Dent requeria molta més rellevància de cara a descriure la posició dels ciutadans respecte la crisi desencadenada. Obviar aquesta circumstància li resta simbolisme al fet d’obrir tant el camp i donar pas a la llum del dia –promesa per Dent– perquè al final acaba donant més presència física a la ciutat que al poble. Per la seva banda, els nous personatges també adquireixen un valor desigual, ja que si bé John Blake (Joseph Gordon-Levitt) i Selina Kyle/Catwoman (una esplèndida Anne Hathaway) resulten essencials, els minuts que acaparen van en detriment de Miranda Tate (Marion Cotillard) –possiblement l’únic fracàs de la pel·lícula– i de la lucidesa, en aquesta ocasió bastant desvirtuada, que sempre aporta l’Alfred (Michael Caine).
Tot i així se li ha de reconèixer a Christopher Nolan un control excepcional a l’hora d’orquestrar un film d’una magnitud tan extraordinària i donar-li valor amb una direcció que al llarg de la trilogia que ha evolucionat al mateix ritme que el propi Batman. La lluminositat de TDKR exigia una integració dels efectes digitals que s’aplica a la perfecció i sap enaltir la rotunditat física de’n Bane rodant les escenes de lluita amb plans més oberts, muntant-les amb menys talls i deixant que sigui el so ofegat dels cops el que trenqui el silenci de l’escena, utilitzant la banda sonora de Hans Zimmer (lleugerament menys inspirada de l’habitual) en funcions més descriptives que justifiquen una presència més dominant de la música respecte a les dues entregues anteriors.
A pesar dels clarobscurs que poden atribuir-se tant a TDKR com a les dues pel·lícules que la precedeixen, el més important és que la de Christopher Nolan és una aproximació genuïna al personatge de Batman, diferent de qualsevol de les que s’han fet fins ara tant als còmics, com al cinema, com a la televisió. Batman, com la majoria dels herois, és un personatge atemporal i, com a tal, modelable, i l’honestedat de Nolan respecte a aquesta qualitat és irrefutable. La columna vertebral del seu relat, i per extensió la conclusió de la seva trilogia, és completament fidel a aquesta veritat que converteix els herois en éssers immortals: les persones passen, però el símbol preval.
Envía una resposta