La professora de dansa. El guarda poruc de seguretat SECURITY. La mare despistada dels seus dos nens. El vagabund tirat a la plaça dels manifestants. La jove ingènua que va d’entrevista a entrevista -sense obtenir resultats. El venedor ambulant de prototips de vestits masculins. El masoquista ximple d’àmbit sexual. El taxista ric gràcies a la BonoLoto (GRAN MARC G. COTÉ!).Poden aquests 7 viatgers ridiculitzats com a persones i com a actors projectar una crítica social? No. La crítica no es pot enfocar particularment. La crítica s’hauria d’enfocar en l’enginy del col·lectiu.
Un viatger. Dos viatgers. Una viatgera i dos viatgers. Tres viatgers i dues viatgeres. Tres viatgeres i quatre viatgers. Cinc viatgers i tres viatgeres. Una entrada amb el teló roig de fons i que sorprèn i desprèn curiositat. Fins el moment que el text comença a ressonar a través de microfonia: proposen un joc, literalment parlant, amb el públic, que consisteix en aixecar-se, aplaudir un cop i asseure’s conjuntament alhora. Una sensació gens agradable, com si el públic fos un exèrcit, tractat de forma impersonal.
L’obra no es pot considerar un conjunt. En un primer moment, pot semblar que l’aparició d’un rellotge projectat al pla del background en cada transició té un sentit en la composició. Llavors s’observa que l’element ‘rellotges’ es perd en el caos escènic del que està format el total de l’espectacle. Sí, un espectacle, un show, una parodia que emmiralla als individus de la societat i no la societat en sí. És a dir, es pot criticar el ‘com’ però no es creu que es pugui infravalorar el ‘què’, perquè bàsicament la matèria inicial som els humans i aquest fet no es pot menysprear. Som el que som com a individus i la capacitat de crear un grup, amb una forma o una altra, és el que ens pot portar a l’error o no. La crisi és un error? Sí, és clar, i també una evolució que és pròpia del conjunt social del segle XXI i no exclusivament individual.
Dins el hub on es troba l’acció, la veracitat de la proposta actoral és nul·la –exceptuant a Marc García Coté, autènticament fabulós. Quant la dicció, pateix una debilitat tant en la catalana com en la castellana. Igualment el nivell de cos que es requereix en un format com aquest (coreografies conjuntes, la superfície gens còmode a l’equilibri del cos, certs vestuaris, entre d’altres) no està prou treballat. Tampoc l’escenografia es salva, manca la fluïdesa del seu moviment en l’espai.
La direcció de Ferran Audi ha estat una ofensa per a la professió del món d’aquest art, així com també per a les persones humanes que són partícips de la vida pròpiament coneguda. Considerant els grans professionals com Sanchis Sinisterra entre d’altres, hi havia altes expectatives. Aquesta ‘òpera quàntica’, que no mereix ni de lluny aquest nom (d’Einstein només n’hi ha un), no transmet cap mena d’optimisme. L’únic que transmet és que les altes tecnologies fan mal de cap i sentir-se ultratja’t per la cultura i un festival com és el Grec turmenta el propi pensament.
Un absurd estúpid i una comicitat avorrida en un format de producte comercial, que no es pot incloure com a teatre d’entreteniment. Doncs no és teatre perquè com diu el mateix Punset “El teatro es movimiento y emoción”. Moviment sí, emoció: un zero a l’esquerra. No val la pena digerir el temps d’aquesta manera.
Es pot veure a: Mercat de les Flors - Sala OM
Text: José Sanchís Sinisterra, Ferran Audí, Enrique Bazo i Yeray Bazo
Intèrprets: Mercè Recacha, Marta Domingo, Dolors Martínez, Jordi Cortés, Marc García Coté, Jaume Viñas, Raül Perales i Marc Mittenhoff
Envía una resposta