Al Versus Teatre, Fermí Casado interpreta un conductor d’autobús que ha de solucionar un problema. Només té deu dies per a fer-ho i acudeix a una terapeuta. En un exercici interpretatiu agosarat i inquietant l’obra transcorre en deu quadres que ens aproximaran a un complexitat força identificable. La solució no serà ràpida ni fàcil. I trobar les causes tampoc serà senzill.
Benvinguts a la sala. Ens trobem davant d’un text que no deixarà indiferent ningú. Malauradament ens trobem en una situació socioeconòmica que agreuja les nostres mancances i els nostres conflictes. Quan l’absència esdevé el motor de la teva vida quelcom es posa en qüestió. Sovint conduïm la nostra existència sense parar atenció a allò que fem. Senzillament tanquem les portes, premem l’accelerador i anem fent camí. Sense parar-nos a pensar ni el sentit ni en l’objectiu. La vida passa i, de cop i volta, notem absències que esdevenen un llop amenaçador. Paradoxalment, apareixen com una corrua dinàmica on hi tenen cabuda un garbuix de temes i vivències aparentment inconnexes. I sense control, la pròpia vida pot semblar un camí de fets indesitjables. Quelcom inqüestionable i normalitzat.
Iniciem, doncs, un viatge, una radiografia vital propera. On la rutina esdevé desencant i el desencant pressió. Perquè concebem la vida sense parar-nos a pensar en el que volem o perquè potser allò que volem sembla massa evident. És en el que ens hem emmirallat de petits, el que hem viscut… o el que ha de ser i prou. Però un bon dia arriben les absències i res sembla tenir sentit, ni tan sols els problemes. I allò al que ens aferrem esdevé la font del conflicte, viure amb això ens fa infeliços però si deixem de tenir-ho ens sentim buits. Aquest fet provoca una contradicció vital que ens copeja. Caiem al terra. Però ben segur que ens aixecarem. Amb ajuda o sense. Vivim un moment de crisi econòmica, diuen. Però si rasquem una mica, només una mica (no fos cas que tanta merda ens ofegues) ens adonarem que hi ha altres coses. Una crisi de valors, d’ambició i perversió que posa les nostres vides en unes mans untades d’hipocresia. Resulta evident i palpable que ni a les institucions polítiques ni econòmiques els importem un borrall. Així doncs, és un bon moment per a para-nos a pensar. A anar més enllà i confiar en nosaltres. Però prendre’n consciència i confiar a dur les pròpies regnes ens espaordeix.
Sota la direcció d’Òscar Molina i l’excel·lent interpretació de Fermí Casado, Absent pinta un escenari ple de girs i situacions que humanitzen de tal manera un personatge que acaba formant part dels nostres jos. El joc de llums, senzill però afectiu. La presència del Dj Platonov, distorsionant i dinamitzadora. Una taula i una cadira, comuns i properes. Tot plegat dibuixa un espectacle auster i ple de contingut. On la força de les paraules pren protagonisme per fer-se un racó a les nostres consciències. Sentim preguntes, justificacions i crits. Ens espantem per a, finalment, copsar guspires d’esperança. El text del propi Fermi Casado esdevé rodó i ben organitzat. Una falsa entrevista amb la terapeuta que ens mostra un discurs humà on present, passat i futur es van entrellaçant. I aquesta mescla d’angoixa, desig i resignació esdevé esfereïdorament humana. Ell vol tornar a conduir l’autobús. Creu que en això li va la vida. Però potser les coses no s’arreglin tan ràpid com desitgi. El diagnòstic esdevé incert i la cura més llarga del que s’esperava. El castell ha de caure del tot. I això ens bloqueja… però ens aixecarem i potser decidirem construir-hi quelcom de nou, diferent. Amb ajut o sense. Absent, un cop de puny sobre la taula, sincer i recomanable.
Es pot veure a: Versus Teatre
Text: Fermí Casado
Intèrprets: Fermí Casado
Envía una resposta