El principi d'Arquimedes
7Valoració

Aquest juliol es pot veure El Principi d’Arquímedes a la Sala Beckett. L’autoria recau en Josep Maria Miró i el dilema exposat es resolt des del propi punt de vista de cada espectador. Proposa quelcom quotidià que alhora engloba les ments del segle XXI. Mai una piscina no havia concentrat tant de clor.  

El públic a dues bandes i entremig un vestidor d’una piscina municipal. Una caixa grisa –allargada- i contenidora de peces blau klein, molt realista fins al detall i canviant quant el punt de vista en determinats moments. Una historia plena de flashbacks, els quals s’aprofitaven de la inversió en la col·locació dels elements d’escena per remarcar el que era passat del que no. Aquest factor, al principi, pot descol·locar; llavors s’acaba acceptant i agraint l’ajuda que dóna envers la comprensió de l’argument i de l’acció. Alhora però es fa massa repetitiva la història, és dir que l’ús de la retrospecció en el temps es pot arribar a pensar com a excessiu, i  reiteració abundant en els fets que composen l’argument.

Inundats d’aigua fins el coll és com acaba el text exposat. És una situació tan natural i humana que a causa de certs prejudicis (els qual van augmentant dia a dia) s’interpreta d’una forma no volguda una afectuosa acció segons el propi protagonista. Un entrenador d’un grup infantil de natació (Jordi interpretat per Rubén d’Eguia) besa un dels nens per donar-li seguretat en l’esperat punt de deixar enrere la bombolla per poder nadar lliurement. Però apareix una altre percepció del seu acte: una nena del grup avisa als pares del petó ‘massa afectuós’ d’en Jordi. No tracte de la pedofília en sí, sinó de la inversemblança de la realitat en la que estem submergits i la desconfiança moral que creix sens parar en la estructura social on s’està immers com a humà. La sobreprotecció que s’imposa cada dia més perjudica o gratifica a l’individu com a tal? La resposta està en mans de cadascú. Doncs el final no es revela, és individual, construint-se així segons la manera de pensar de cadascú.

El principi d'Arquimedes Sala Beckett

Copyright: David Ruano

Fresc i pertorbador: realista, en definitiva, l’escrit de Miró. Posat en boca de l’emocionant Roser Batalla (Anna, la directora del centre), d’Albert Ausellé (Hèctor) una mica tímid però que ja creix mentre avança l’obra, de Santi Ricart (com a David, tot i que tampoc hi té massa presència, per tant dramatúrgicament parlant seria prescindible la figura de David?) i finalment R. d’Eguia amb un personatge molt aconseguit, encara que en moments de monòleg hi faltava un punt més verdader com a records que explicava.

Una obra contemporània realment interessant d’anar a veure, sense cap mena de dubte. Un estil de la Beckett que no decep, totalment el contrari, que consolida la força del teatre català del moment.


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Josep Maria Miró i Coromina
Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X