Es presenta a Barcelona, dins del Festival Grec, l’obra de John Patrick Shanley que va guanyar el Pulitzer el 2005, va ser duta a Broadway (guanyant un Tony) i també al cinema amb Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman com a protagonistes. Tota una garantia de que ens trobem amb un text important, que, dirigit per Sílvia Munt, farà temporada durant un mes al Teatre Poliorama.
L’autor situa l’espectacle als anys 60 en una escola catòlica del Bronx (d’on ell és i on va estudiar a la vida real). Un sacerdot (Ramon Madaula), a causa de les sospites i maledicències d’una de les germanes (Mar Ulldemolins) de la congregació, és acusat de pederàstia davant l’estricta directora del centre (Rosa Maria Sardà).
L’obra no pretén tant parlar de l’església i de la pederàstia, com de la naturalesa del dubte en si mateixa. Òbviament, les fèrries estructures jeràrquiques i el tancament de l’església (tant físic com mental), ajuda a transmetre la idea, conforma un escenari perfecte per desenvolupar la idea que John Patrick Shanley vol mostrar: el dubte és més fort que la certesa.
No hi ha res que acusi el pare Flynn d’haver tingut relaciones il·lícites amb un nen de l’escola, però el seu progresisme molesta i el fa presentar com a sospitós de tot. Una innocent conversa a porta tancada amb un dels nois de l’escola, deslliga les sospites de la jove germana James, que li transmet a la germana Aloysius, directora del centre, que automàticament ho pren com una veritat absoluta.
El gruix de l’obra són els diàlegs entre les germanes, i la confrontació amb el pare Flynn. Malgrat no tenir cap prova, i ni tan sols l’aprovació de la mare de l’alumne (una desaprofitadíssima Nora Navas en un paper tan minso), que pensa que és millor deixar el tema tal com està i no remenar la troca (s’insinua que creu que el fill és gay i si es parlés de tema encara li seria més traumàtic) la germana Aloysius està obcecada en demostrar la culpabilitat del pare Flynn. La germana James creu més aviat en la seva innocència, però anem comprovant com les opiniones també poden mudar mitjançant la manipulació i la corrupció de les idees, i com la llavor del dubte, un cop instal·lada, creix exponencialment.
És un text magnífic, i les interpretacions estan a l’alçada, amb alguns peròs. Tot és molt sobri i contingut, des de l’efectiva escenografia fins als hàbits de les germanes, però les actuacions a vegades també ho són tant, que fan que un text tan potent perdi força, i conseqüentment l’obra tingui una manca ostentosa de ritme. No puc deixar de tenir present l’excepcional adaptació cinematogràfica amb Meryl Streep en les comparacions. Un gest, una mirada de sospita, un primer pla a vegades expliquen molt més que cent paraules, però al teatre això s’ha de magnificar per aconseguir el mateix efecte, i en aquesta adaptació tan mesurada, a vegades això es queda una mica petit. Els actors, tot i amb això estan correctes, i els duets Sardà-Madaula tenen la tensió necessària, però personalment vaig trobar a faltar una mica de passió.
Nora Navas omple l’escenari en el moment en què surt a escena, és d’aquestes actrius que tenen aquesta habilitat especial, però el paper és tan petit i breu que la trobem a faltar de seguida. Mar Ulldemolins és sempre una actriu efectiva, totalment creïble als seus personatges, i aquesta vegada també.
En definitiva, és un gran text molt interessant (sobretot si no es coneix i/o no s’ha vist la pel·lícula del 2008) i unes actuacions notables, però no excel·lents. I el més interessant és que l’obra ens fa reflexionar i revalorar les nostres pròpies conviccions i maneres d’actuar mentre anem sentint els arguments d’una i una altra banda. I malgrat tot, el dubte sempre existeix.
Es pot veure a: Teatre Poliorama
Text: John Patrick Shanley
Intèrprets: Rosa Maria Sardà, Ramon Madaula, Nora Navas i Mar Ulldemolins.
Envía una resposta