REIS I REINES, CAVALLERS I RENEGATS, MENTIDERS,
SENYORS I HOMES HONESTOS.
TOTS JUGARAN AL
JOC DE TRONS
En una terra on els estius poden durar dècades i els hiverns tota una vida, està a punt de desencadenar-se el conflicte. El fred s’acosta, i en les glaçades estepes del nord, a Hivèrnia, forces sinistres i sobrenaturals es congrien rere el Mur protector del reialme. Al centre del conflicte es troben els Stark d’Hivèrnia, una família tan aspra i indomable com la terra on han nascut. Passant ràpidament d’una terra de fred brutal a un reialme llunyà i estiuenc d’abundor epicúria, es desplega una història de senyors i dames, de soldats i bruixots, d’assassins i bastards, que s’ajunten en un temps de lúgubres presagis. Entre els complots i els contra-complots, la tragèdia i la traïció, la victòria i el terror, el destí dels Stark, els seus aliats i els seus enemics depèn d’uns perillosos equilibris, com els intents de vèncer el més mortal dels conflictes: el joc de trons.
Perquè no us podeu perdre la saga de “Cançó de gel i foc”
Abans de poder recomanar una saga o un llibre, crec just que us expliqui com va arribar a les meves mans, una bona amiga me’l va recomanar i deixa. El boca-orella funciona molt bé, sabia que m’havia agradat “El senyor dels anells”, i va pensar que aquest m’agradaria, donat el seu caràcter fantàstic, l’estil dels personatges i un món creat més enllà de les fronteres de la nostra imaginació. La veritat és que el primer llibre “Joc de trons” em va durar menys del que dura un caramel a la porta d’una escola, i no vaig tenir cap dubte que havia de continuar amb el segon volum, ara ja anem pel cinquè i l’únic consol que tinc és saber que en queden dos. Podeu trobar els cinc editats en català per l’editorial Alfaguara (“Xoc de Reis“, “Tempesta d’espases“, “Festí de corbs” i “Dansa amb dracs”) i en castellà a Gigamesh.
L’obra de Martín és d’allò més fosca i cínica, mantenint un fort sentit de la malenconia. Els seus personatges són sovint infeliços, o almenys, insatisfets, tractant de mantenir-se idealistes en un món despietat. Molts d’ells tenen els elements clàssics dels herois tràgics. Els temes principals són la solitud, la connexió, l’amor tràgicament condemnat, l’idealisme, el romanticisme, i la veritat dura contra l’engany que pot reconfortar l’ànima i l’esperit.
Però el millor de tot és que cap d’ells és completament bo, innocent o dolent, accepto que hi ha algun de dolent que ho és i molt, però ja els descobrireu. El que més captiva són els matisos de gris que tenen els personatges i les històries, els girs argumentals que no t’esperes i quan has girat la plana ha canviat tota la perspectiva.
El que més em va sobtar al principi, a Joc de trons, va ser que tot i ser una novel·la fantàstica amb elements molt humans i d’altres sobrenaturals, l’autor es converteix en un “kamikaze” amb la seva pròpia obra, és molt agosarat i ens demostra dues coses, la primera és que als bons els hi poden passar coses dolentes i la segona és que no hi ha màgia de resurrecció, si un personatge mor, aquest desapareix, cosa que dóna una profunditat a la història molt convincent.
També he de fer una petita crítica, molt petita, però si he de ser justa s’ha de dir el que és bo i el que és menys bo. El que em va cridar molt l’atenció és la formulació dels capítols, tots són força lineals, però la realitat és que es solapen els uns als altres, cada capítol se centra en les aventures o desventures d’un o més personatges obviant el que succeeix a la resta de regnes, creant una dinàmica complexa i molt creativa que funciona, encara que al principi dóna una mica de mal de cap donat la gran quantitat de personatges, tant principals com secundaris. En aquest punt, és l’únic que trobo agraït de la sèrie de l’HBO “Jocs de trons”, ja que visualment és molt més senzill el reconeixement dels personatges.
Però respecte a la serie el llibre és molt més ric i no has d’esperar a que passi gairebé un any per rebre deu píndoles de màgica aventura, amb els llibres el lector agafa el ritme de la novel·la i a la inversa, és com un compendi, podem marcar el ritme de l’aventura.
Joc de trons: una addicció sana i molt compartida
No us deixeu enganyar, sembla una novel·la de ficció, èpica, potser fins i tot banal, però si realment ho penseu esteu molt equivocats. És una saga avalada tant per crític com pel gran públic, cosa gens fàcil de aconseguir. El rang d’edat dels seus lectors començaria amb els adolescents i arribaria fins als adults amb cataractes. No crec que el problema sigui l’edat física sinó la capacitat imaginativa i el desig de viure noves aventures.
Podríem considerar la saga de “Cançó de gel i foc” com una addicció, una vegada comences, no pots parar. La imaginació es desborda i necessita saber més d’aquells personatges que ha deixat abandonats en la última plana de la novel·la anterior. Uns personatges tan ben construïts que arriben a crear una real fidelitat o una increïble aversió. Jo en tinc un, a Joc de trons, que m’encantaria que el tiressin de cap a mar, no puc amb ell, però a l’hora et trobes esperant a veure quin és el seu següent moviment i si finalment algú l’alliçona.
Tan bon punt tingueu el vostre “Joc de trons” a les mans, notareu un formigueig, un calfred i molta curiositat. Us sentireu com si haguéssiu agafat un xarampió, una malaltia gens greu, però molt contagiosa, vosaltres sereu els propers a recomanar-lo, però us diré el que a mi em van recomanar: no doneu spoilers, i crec que he acomplert.
Envía una resposta