Senyoreta Julia
7Valoració

Julio s’enfronta a la visceral senyoreta Júlia en un combat perdurable entre status social. La Segona guerra s’ha acabat, però la lluita continua. Entre la cervesa, la música d’època i els diners s’enfronten a diferents jocs en diferents espais. Això sí, sota l’ull penetrant de la cansada ‘senyoreta’ Cristina.

Josep Maria Mestres instal·la el text de Patrick Marber al Romea durant aquest GREC. La diferència absoluta amb el clàssic modern del gran August Strindberg, amb el qual es basa, és el fet que l’autor suec pretenia ensorrar les dones amb Fröken Julie, mentre que el britànic els hi aporta una força brutal, especialment a la protagonista.

Cristina Genebat (també encarregada de la traducció) ens brinda una meravellosa actuació. Ni més, ni menys; just al punt de desfasat. La seva anterior aparició havia estat al Teatre Lliure amb Hedda Gabler. La seva grandesa i veritat brillen tot allò que no van brillar al Lliure gracienc. Manrique es manté en la seva línia, en el paper de John (el criat). El trio el completa Mireia Aixalà, també en la seva línia amb la seva veu característica, que debilita la tensió inicial. Els primers vint minuts l’obra avorreix, no enganxa des d’un principi. És possible que tot i que el recorregut energètic sigui ascendent, comencin massa fluix? Llavors, de sobte l’escenari s’inunda de l’energia exuberant de la rossa de classe alta. Aquí és l’instant on s’inicia l’acció interessant. A partir d’aquesta entrada, la comicitat flueix amb l’excentricitat i serietat de les situacions i es dispara molt, molt amunt.

L’argument explica dos futurs promesos (Cristina i John, criats ambdós) al servei d’una casa on la filla es coneix com a senyoreta Júlia. John i Júlia mantindran un afer de passió sexual que viatjarà més enllà de la realitat possible. S’hi plantegen dos conflictes purament humans: la societat i el sexe.

Senyoreta Julia Teatre Romea

La caixa on els personatges es submergeixen és una cuina antiga, molt pulcra, de to blanc trencat. Aquesta actua com un hub, des d’on es pot viatjar a qualsevol indret: a l’exterior, que esdevé quasi un camí continu a través de pantalles al pla del fons; a l’habitació de la passió descontrolada; a un night club a Nova York; i fins i tot a un escorxador d’ocellets. A càrrec de Pep Duran, l’escenari és suficient pel que es necessita, funciona amb l’acció, i alhora és molt fi estèticament parlant. Mar Orfila hi segueix present en el món de l’escena, encarregant-se de forma molt encertada de la seva especialitat: l’espai sonor. La il·luminació (Juanjo Llorens) crida l’atenció amb l’extrema cura de tons i matisos, que reflectits al terra des de les obertures, et porten allà on es cou tot.

La poca energia inicial és el punt d’inflexió d’aquesta producció, perquè la direcció, l’actuació i els tècnics són completament complementaris i adients entre ells. Doncs és aquesta cohesió tan bonica que fa que l’espectador visqui, en la totalitat de l’obra, més que una bona experiència plena d’empatia surrealista, alhora que molt còmica i satírica. Doncs sí, “Bona nit, Senyoreta Júlia.”


Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Patrick Marber
Intèrprets: Julio Manrique, Cristina Genebat, Mireia Aixalà.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies