La pregunta “qui va matar a la Rosie Larsen?” que encapçala el leitmotiv de ‘The Killing’ –sèrie de la AMC que versiona la danesa ‘Forbrydelsen’– ben aviat és desplaçada per la gran incògnita de “qui era la Rosie Larsen?”. Aleshores les veritats absolutes es difuminen, apareixen els fantasmes i el que semblava un tràgic succés aïllat fa tremolar els ciments corcats de Seattle fins que es construeix un entramat de detalls que converteix ‘The Killing’ en una de les sèries més fascinants dels darrers anys.

Només a la careta de la sèrie veiem tot d’imatges borroses d’elements urbans fins que acabem amb un gran pla general de la Sarah Linden (Mireille Enos), la detectiu que investiga el cas, contemplant la ciutat de des d’un punt elevat, com si d’una vigilant es tractés. Què està mirant, però, la Sarah? La lògica del cinema negre ens diu que el policia busca la resposta a l’enigma que se li planteja, però The Killing trenca el marc que enquadra el noir clàssic (de la mateixa manera que ho fan, per exemple, Jean-Luc Godard amb Al final de la escapada o Mark Frost i David Lynch amb Twin Peaks) i planteja un altre tipus de pregunta on l’imperatiu del cas policial queda relegat a segon pla i els personatges es converteixen en el subjecte principal. La Sarah no mira Seattle buscant un assassí, sinó que ho fa buscant el fantasma de la víctima per descobrir qui era realment i per què va morir.

Què està mirant la Sarah Linden (Mireille Enos)? - The Killing.

The Killing no deriva en cap moment cap al fantàstic i per res del món introdueix cap component sobrenatural, però no obstant sí que dota d’un alt grau d’antinaturalitat els mecanismes d’acció/reacció lligats a les relacions personals fins assolir límits absolutament disfuncionals i desconcertants. Per això és essencial entendre la transformació que pateix l’espai contextual –és a dir Seattle– amb la mort de Rosie Larsen (Katie Findlay) i com la ciutat hereta els secrets que amagava la jove de 17 anys abans de ser assassinada.

D’alguna manera, Seattle es converteix en un espai més mental que físic, un espai del qual ningú pot fugir-ne perquè el fantasma de la noia els manté atrapats. Des de la pròpia Sarah, perdent incomptables vols, a la mare, que només d’abandonar la ciutat es topa amb una reencarnació de la seva filla, passant per la tieta, que veu frustrats els seus somnis de progrés arran de l’homicidi; tots els personatges relacionats amb el cas són incapaços de trencar les cadenes amb aquell indret, amb la Rosie, perquè hi ha un seguit de secrets que reclamen ser descoberts.

Seattle i la seva pluja, protagonistes també de "The Killing"

Aquesta analogia entre la noia i la ciutat ve donada per la construcció del personatge, ja que Rosie Larsen apareix directament com una figura abstracta que embolcalla cada escena. De l’única manera que coneixem el personatge és a través de detalls del seu cadàver, de fotografies, de vídeos, d’objectes personals i, sobretot, d’emocions que la seva desaparició desperta entre els del seu entorn. Igual que passava a Twin Peaks amb Laura Palmer, Rosie Larsen és una presència fantasmagòrica que es resisteix a desaparèixer del tot.

A l’obertura del darrer capítol (2×13 “What I know”) es produeix un instant màgic quan per primera vegada hi ha un parèntesi en l’estricta cronologia de la sèrie (cada episodi engloba una jornada de 24 hores) per fer un salt enrere i presentar-nos la Rosie viva, just en els darrers minuts que passa amb la seva família. Es tracta d’una escena breu i, a efectes pràctics, intranscendent si no fos pel moment on està col·locada, ja que a pocs minuts de descobrir tota la veritat sobre el cas assenyala el punt de retorn necessari per reconduir tots els fronts oberts durant la sèrie cap a la catarsi inicial que ho comença tot.

El "fantasma" de Rosie Larsen, com el Laura Palmer a "Twin Peaks", sempre hi és present a "The Killing".

En aquest sentit és important remarcar que The Killing, a diferència de la gran majoria de sèries actuals, des del principi era una sèrie amb data de caducitat. El fet de tenir un full de ruta estipulat afavoreix la cohesió i el sentit del conjunt perquè evita que descarrili cap a trames desmesurades i fa que tanqui amb totes les peces perfectament encaixades. Precisament Twin Peaks va morir d’èxit en caure en la desmesura i no saber trobar aquest punt de retorn que dotés de significació la sèrie. L’assassinat de la Laura Palmer es va quedar enrere sense cap interrogant al voltant seu. David Lynch va intentar esmenar el descuit sense èxit amb la pel·lícula Twin Peaks: Fire Walk With Me (1992), ja que tot i que ens descobria l’abisme obscur on estava abocada Laura Palmer, la identitat de la noia i els misteris que la rodejaven han seguit sent un misteri.

A The Killing, no obstant, sí que descobrim, al final, qui era Rosie Larsen. El gran valor de l’últim episodi és, de fet, com desbranca la sèrie fins a reduir-la a l’essencial per donar-li forma a la protagonista absent fins aleshores. Salvant les distàncies, arriba un punt en que sembla que The Killing proposa, amb el crim com a punt de partida, una dissecció anatòmica de Seattle, similar (i, val a dir-ho, menys complexa) a la que The Wire fa de Baltimore. Entren en joc la corrupció política i policial, els negocis bruts dels grans empresaris, els fils que mou la màfia, el xoc de classes, els prejudicis, les famílies disfuncionals i, en definitiva, una infinitat de temes que enfronten cada personatge amb el seu Jo fosc; com si el fantasma de la Rosie Larsen s’introduís en cadascun d’ells i descobrís el seu autèntic rostre.

"The Killing", una sèrie purament atmosfèrica.

El ball de màscares que protagonitzen els personatges, amagant el seu veritable rostre fins a les darreres conseqüències, contribueix en fer de The Killing una sèrie purament atmosfèrica que reforça la idea de la ciutat com a espai mental i, en moments puntuals, fins i tot sembla que la resolució del cas transcorri en un pla místic. Més d’una vegada el cas arriba a una resposta coherent i satisfactòria per a tothom que, malgrat tot, s’ensorra per la tossuderia compulsiva de l’agent Linden (malaltíssament connectada a la víctima) o per l’aparició d’una nova revelació acompanyada dels tambors de guerra que ressonen al final de cada capítol; com si la pròpia Rosie Larsen es presentés com l’àngel exterminador de Buñuel o el déu salvatge de Polanski, aquest cop per reconduir el cas policial cap una veritat única i terrible que guarda sorpreses fins al final.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies