Fa ja uns tres anys, l’autor francès David Foenkinos aconseguia un dels seus majors èxits gràcies a la seva novel·la “La delicadesa” (Ed.La Magrana). N’ha venut més de 700.000 exemplars només contant el seus lectors francesos, i li ha aportat fins a deu premis literaris dels més importants. I com és habitual, quan un llibre té èxit aviat arriba la seva adaptació cinematogràfica. El que ja no és tan habitual és que sigui el propi escriptor qui dirigeixi la seva pròpia adaptació. Sembla que Foenkinos no ha volgut deixar la seva obra en mans desconegudes i, com ja va fer Federico Moccia amb la seva “Perdona si et dic amor”, no tenia bastant amb encarregar-se d’escriure el guió, que ha agafat del braç el seu germà Sthèpane per encarregar-se amb ell de la direcció.
La trama, per qui no conegui el llibre, explica la història amorosa de Nathalie. Una història que inclou una dolça relació, un amarg incident, una agra transició i un home refrescant, en Markus, company de feina de la Nathalie i responsable de bona part dels seus darrers somriures i balls de cap.
Per interpretar la Nathalie, els germans Foenkinos han tingut la sort de comptar amb Audrey Tautou, que construeix a la perfecció el seu personatge, a qui li aporta aquella dosi de dolçor i de misteri que li sembla innata. Interpretant a Markus, i formant una estranya parella, ens trobem a un gran François Damiens, protagonista dels moments més divertits del film i sobre el que recau bona part del pes argumental del film. La química entre tots dos funciona i ho fa potser amb menys delicadesa de la que se l’hauria de suposar, però amb una bona condensació emocional.
Resulta que en l’adaptació es perd bona part del romanticisme (salvant els primers i poètics minuts del metratge) i ho fa en pro al dinamisme de la part central del film, en el que l’humor blanc, negre, i fins i tot “rosa”, planegen sobre els sentiments dels protagonistes.
Tècnica i sentimentalment correcta, amb els clixés justos i servits amb una lleugera guarnició que els fa més digestius. La Delicadeza és un àpat lleuger que es gaudeix sense masses reticències. Això sí, potser a algú no li acabarà d’agradar el toc a mostassa literària que en alguns moments impera per sobre dels sabors cinematogràfics, com en el final del film, en el que fins i tot, segons el nostre paladar, trobem que hi desentona. I dic segons el nostre paladar, ja que hi ha a qui segurament serà aquest toc a mostassa literària el que més valorin del film, en detriment, és clar, de la resta de l’àpat, que segurament trobaran bastant insuls.
Envía una resposta