La vida del superheroi cinematogràfic s’ha tornat estranya. Ja no és només un personatge dual, amb poders extraordinaris, amb obligacions i en lluita constant contra el mal. Ara els superherois estan obligats a reiniciar les seves històries cada x temps, tornar a reviure les seves vides, els seus inicis. Explicar-se de nou però de manera diferent i ara li arriba el torn a Spider-Man.
El culpable de tot és Christopher Nolan i el seu exitós reinici de Batman. Superman també ho va intentar amb “Superman returns”de Bryan Singer però sense gens ni mica d’encert i sense poder superar l’ombra tràgica de Christopher Reeve.
Spider-Man havia tingut el seu inici cinematogràfic de la mà de Sam Raimi i amb el rostre de Tobey Maguire. Va ser un inici d’una saga amb tres lliuraments, que va anar de mal a pitjor, fins el cataclisme del tercer lliurament que era per punxar-se amb el llapis d’ulls de l’escena musical d’Spider-Man i que no treure’n sang. L’intent d’un quart film va fracassar i finalment, a l’home aranya li va arribar el moment del seu reinici. L’encarregat ha estat Marc Webb (“(500) dias juntos”) en la direcció i Andrew Garfield el triat per donar vida a un nou Peter Parker i al seu alter ego Spider-Man. El resultat és “The Amazing Spider-Man” un film que rejuveneix el personatge, l’humanitza i ens mostra el seu interior. Més fosc, més juvenil i amb un Garfield que s’ajusta perfectament a l’home aranya i fa oblidar que durant un temps va tenir el rostre de Tobey Maguire.
A “The Amazing Spider-Man” ens troben de nou amb Peter Parker, un noi d’institut, no dels més famosos, criat pels seus tiets quan els seus pares desapareixen sobtadament. Com molts adolescents, Peter vol esbrinar qui és i com va arribar a ser la persona que és en l’actualitat.
Quan Peter descobreix un misteriós maletí que va pertànyer al seu pare, emprèn una recerca per arribar al fons de la desaparició dels seus pares, la qual el portarà directament a Oscorp i al laboratori del Dr. Curt Connor , l’antic soci del seu pare. Aquest serà l’orígen d’Spider-Man, el superheroi creat per culpa d’una aranya de laboratori. Un fet que no soluciona la vida de Peter, sinó que més aviat la complica d’allò més.
Aquest nou Spider-Man ens explica coses que ja coneixem però les enfoca d’una manera diferent. El film de Marc Webb se centra més en Peter Parker, en què sent i com sobreviu i adapta a la seva situació que no pas en l’heroi emmascarat que es genera. Potser perquè Webb (un cognom que sembla destinat a dirigir films d’homes aranyes) té antecedents en films romàntics un dels punts forts del film és la història d’amor entre Peter i Gwen Stacy (Emma Stone, parella en la vida real de Garfield). Una part aquesta, la romàntica, que domina la primera part del film i que curiosament resulta d’allò més creïble i molt ben plantejada. Amb tot no us preocupeu, no és només la versió romàntica d’Spider-Man, hi ha acció. Veureu a Spider-Man saltar de fil a fil en unes escenes força espectaculars gràcies a un 3D no especialment innovador però efectiu en el que se li demana. Però de la mateixa manera que dèiem que es notava l’experiència de Webb en el terreny romàntic, també és nota la seva inexperiència en el cinema d’acció. L’arc argumental de la segona part, quan Spider-Man ha d’enfrontar-se amb el seu primer enemic, el Lagarto, és bastant més fluix, potser precisament per la poca definició del personatge dolent i les seves motivacions.
Així doncs Spider-Man es reinicia amb una barreja efectiva d’acció i emoció. Durant la projecció un s’oblida que abans de Garfield va haver altre home-aranya i del pensament que no feia falta tornar a explicar el mateix que ja ens havien explicat. Ho han fet, igual però diferent i no està pas malament.
PD no us perdeu una escena final enmig dels crèdits que augura un segon film i tampoc l’escena on hi ha un cameo de Stan Lee, una escena genial.
Envía una resposta