George Raymond Richard Martin, George R.R. Martin o GRRM, són algunes de les maneres en què podeu conèixer el nostre protagonista, és l’escriptor i guionista nord-americà de literatura fantàstica, ciència ficció i terror. Famós per ser l’autor de la sèrie de novel•les “Cançó de gel i foc”, adaptades a la televisió amb el títol de “Game of Thrones” (“Joc de trons“) de la HBO, i pel que sembla inspirades en “La guerra de les Roses” i “Ivanhoe”. Una trilogia que ben aviat es va transformar en una heptatrilogia que recull els títols: “Joc de trons”, “Xoc de reis”, “Tempesta d’espases”, “Festí de corbs”, “Dansa amb dracs”, i els encara no publicats, “The wind of winter” i “A dream of spring”. Els podreu trobar tant en català, per l’Editorial Alfaguara, com en castellà, per Gigamesh. Personalment us recomano la versió catalana.
Ara que ja hem entrat una mica en situació i mostrat per què ens interessa George R.R.Martin i com s’ha donat a conèixer al públic de manera massiva, toca preguntar-se:
Qui s’amaga rere “Cançó de gel i foc”?
George R.R.Martin va néixer a Bayonne, Nova Jersey, el 20 de setembre de 1948. D’origen humil, des de ben petit s’interessa per la lectura i es converteix en un precoç escriptor de relats, que ven per uns penics als seus veïns. Va estudiar periodisme a la Northwestern University d’Evanston, Illinois, graduant-se amb Summa cum laude. Després d’acabar els seus estudis, va fer la prestació social substitutòria (és objector de consciència), va dirigir tornejos d’escacs, mentre treballa com a professor de periodisme a l’institut Clarke de Dubuque, Iowa (1976-1978).
Martin va ser un prolífic autor d’obres curtes de ficció en els anys setanta. La seva obra va ser premiada amb diversos premis Hugo i Nebula. Al final d’aquesta dècada va començar a publicar les seves primeres novel•les sent una de les més populars la primera d’elles: “Mort de la llum” (“Dying of the Light”, 1977). Aquest èxit li permet dedicar-se en exclusiva a la literatura, on barreja els gèneres de ciència ficció, fantasia i terror.
Després d’un curt matrimoni, comença a compaginar l’escriptura amb el seu treball a Hollywood, motivat en part per la mala marxa de la seva quarta novel•la: “El rag del Armagedón” (1983). Durant els anys vuitanta i els primers noranta va treballar com a guionista de diverses sèries de televisió (“La dimensió desconeguda”, 1986 i “La bella i la bèstia”, 1987) i com a editor de la sèrie d’antologies d’història alternativa de la Segona Guerra Mundial, “Wild Cards”. El 1987 va publicar “Els viatges de tuf” (1986), un recull de relats de ciència ficció, considerada una de les obres més destacades de la seva primera etapa.
El 1996 Martin deixa Hollywood i es retira a Santa Fe (Nou Mèxic), on torna al món de la literatura iniciant amb la novel•la “Joc de Trons” (“A Game of Thrones“, 1996) el cicle de novel•les: “Cançó de gel i foc”, amb la que obté gran èxit de crítica i vendes. Degut a aquest èxit massiu, va ser seleccionat per la revista Time com un dels “2011 Time 100“, una llista de les “persones més influents en el món“.
El 15 de febrer de 2011, Martin es va casar amb Parris McBride a Santa Fe, Nou Mèxic, en una celebració intima. El 19 d’agost de 2011, es va celebrar una cerimònia de casament més gran a la 69a Convenció de Ciència Ficció, a Reno, Nevada pel seu cercle més ampli d’amics dins dels camps de ciència ficció i fantasia.
George R.R.Martin, un friki?
Al principi no era un gran fan dels còmics, però estava molt interessat en els nous superherois que va començar a publicar l’editorial Marvel. El còmic “Fantastic Four # 20” (novembre 1963) duia publicada una carta de Martin a l’editor, la primera de moltes. Aquest contacte el va conduir a unir-se a la comunitat online de còmics de l’època i a escriure ficció per a diversos fanzines, guanyant premis i rebent reconeixements per la seva tasca.
En el seu temps lliure col•lecciona miniatures de temes medievals i fa créixer la seva col•lecció de còmics, entre la que podríem trobar el primer número de “Silver age” de Spiderman i d’ Els quatre fantàstics.
No hi ha premi, tan se val… Ho celebrem igualment!
El 1976, a la MidAmeriCon de Kansas City, la 34a Convenció Mundial de la ciència ficció (Worldcon), Martin i el seu amic l’escriptor i editor Gardner Dozois van concebre i van organitzar la primera Festa de perdedors del premis Hugo, que es celebraria després de la entrega dels premis i seria pels no guanyadors, els escriptors, els seus amics i familiars. La festa dels perdedors dels premis Hugo es va convertir en un esdeveniment anual de Worldcon a partir de llavors, el seu títol formal amb el temps ha evolucionat cap a alguna cosa una mica més políticament correcte ja que tant la seva mida i prestigi ha crescut.
Feedback amb els fans
Martin és conegut per la seva assistència regular, des de fa dècades a convencions de ciència ficció i a convencions de còmics, sent un home accessible pels seus fans. En la dècada de 1970, el crític i escriptor Thomas Disch identifica Martin com a membre del “Labor Day Group” (“Grup del Dia del Treball“), els escriptors que regularment es congreguen cada any al Worldcon, que es porta al voltant del cap de setmana del Dia del Treball.
El club de fans oficial de GRRM és el “Brotherhood Without Banners” (“la germandat sense banderes“), amb una junta regular i publicacions regulars en el fòrum de la pàgina web westeros.org, que se centra en la sèrie “Cançó de gel i foc” .
Martin ha estat criticat per alguns lectors per les llargues demores entre els llibres de la sèrie de Gel i Foc, en particular la bretxa de sis anys entre el quart volum, “Festí de corbs” (2005), i el cinquè volum, “Dansa amb dracs” (2011). Martin va respondre a aquestes preocupacions, dient que ell no estava disposat a escriure la saga exclusivament, dient que una altra redacció i edició de diferents projectes ha estat sempre part del seu procés de treball.
Però si voleu saber on és, la seva agenda i moltes més coses d’ell us recomano que visiteu la seva pàgina web.
Obra i premis en general o no acabem…
Encara que gran part de la seva obra és de gènere fantàstic o de terror, té una sèrie treballs de ciència ficció amb una història ambientada en el futur coneguda informalment com ‘Els mil móns’ o ‘El manrealm’. També ha escrit almenys una peça de ficció politicomilitar, “Nit dels Vampirs“, recollits en l’antologia de Harry Turtledove “The Best Military Science Fiction of the 20th Century”.
Els seus relats han sigut publicats en d’altres antologies de les quals destacaria “Legends I” i “Legends II” on han aparegut els relats “El cavaller errant” i “L’espasa lleial”, totes dues ambientades en l’univers de “Cançó de foc i gel”, com a preqüela.
De les seves novel•les destaquem: “Dying of the Light” (1977), “Windhaven” (1981) “Fevre Dream” (1982) “The Armageddon Rag” (1983) “Hunter’s Run” (2007) i “A Song of Ice and Fire”.
A les seves prestatgeries podem trobar una gran gama de premis: el premi Bram Stoker, el premi Hugo, el premi World Fantasy, el premi Ignotus, el premi Locus Poll i el premi Nebula, i gairebé tots per duplicat o més, també n’és un gran col•leccionista.
Envía una resposta