Com ens enfrontem amb la mort? Qui tenim al costat en aquest moment? Què podem dir sobre algú només observant el lloc on va viure? Qui se’n recordarà de nosaltres quan haguem mort? Totes aquestes qüestions s’entrecreuen i s’aborden a “Prime Time”, amb dramatúgia de Martí Torras i Paula Blanco. A partir d’un assaig obert sobre “Gata sobre teulada de zinc calenta” d’Alex Rigola, la temporada 2010-11 al Teatre Lliure de Gràcia, va sorgir aquesta obra, que ara ha guanyat protagonisme propi i està programada tot el mes de juliol a la Sala Muntaner.
Un grup de joves fotògrafs que es dediquen a fotografiar llocs abandonats i a especular sobre la vida anterior en aquests llocs, entren en una propietat particular on es trobaran una atmosfera més carregada del que podrien pensar. La troballa d’una càmera amb una videograbació d’una mare en el seu llit de mort els porta a imaginar la situació produïda en aquell moment. I no ho pensen només: ho interpreten, ho incorporen, i fan una transició de fotògrafs a fills d’aquella mare, passant per moments emotius i hilarants, habitant el drama i la comèdia alhora.
Martí Torras no només signa el text, sinó que dirigeix amb mà delicada aquesta historia quotidiana banyada de moments no viscuts. El pensament es fa acte en escena i visualitzem les converses i especulacions dels fotògrafs en viu, com si es tractés d’una màquina del temps.
Dafnis Balduz, Paula Blanco, Ferran Vilajosana i Àngela Jové realitzen un treball molt acurat, molt ben traçat i amb un joc de transicions ben filat. A destacar aquesta última, Jové, que visualment omple l’escena i que no deixa escapar cap moment per transitar l’emoció del personatge. Gran espectre.
Un joc, un viatge, una aventura lleugera que de sobte comença a agafar pes i des de la inquietud, la ironia i la reflexió ens aproxima al món de la mort i les relacions familiars. Un molt bon text, i una posada en escena interessant. A destacar el monòleg de Jové quan descriu la descomposició després de morir, de forma totalment científica però entenedora, durant el suposat dinar dels seus tres fills, un temps després de la seva mort. Bon trio el dels fotògrafs, Balduz, Blanco i Vilajosana, tot i aquest últim de vegades perdia força vocal.
Sorprenent, fresc i emotiu, un espectacle teatral molt recomanable. Un espectre que ens trasllada una por coneguda: qui es recordarà de nosaltres una vegada morts? Mentre som vius, ja comencem a morir? Els fills són els primers necròfags dels pares. Petites frases, grans reflexions.
“Is there any one out there?”
Es pot veure a: Sala Muntaner
Text: Martí Torras i Paula Blanco
Intèrprets: Paula Blanco, Àngela Jové, Dafnis Balduz i Ferran Vilajosana.
Envía una resposta