Un 25 de juny de 1982 per primer cop en la gran pantalla un replicant confessava a un Blade Runner les coses que havia vist, coses que no creuríem: Atacar naus en flames més allà d’Orión…avui fa 30 anys de l’estrena del film de Ridley Scott, “Blade Runner”. Un film protagonitzat per Harrison Ford, Rutger Hauer, Sean Young, Edward James Olmos i Daryl Hannah. Criticada pels experts i poc valorada del públic, al llarg d’aquest 30 anys s’ha anat convertint en un film de culte.
En 1968 Philip K. Dick va publicar una novel·la titulada “¿Sueñan los androides con ovejas elécticas?” Van passar molts anys fins que algú es va interessar en fer una adaptació pel cinema d’aquella novel·la. Després de moltes aventures per adaptar el guió (van haver diversos esborranys) i per trobar un director, al final el projecte va arribar a les mans de Ridley Scott. El 8 de març de 1981 va començar finalment el rodatge. Segons expliquen el rodatge de la pel·lícula va ser qualsevol cosa excepte plàcid. Ridley Scott un director meticulós fins a l’esgotament va tenir forces problemes no només amb Harrison Ford sinó amb la resta de l’equip. La pel·lícula es va estrenar el 25 de juny de 1982. Philip K. Dick no va veure mai la seva novel·la portada al cinema ja que va morir 3 dies abans de la seva preestrena.
“Blade Runner” ens transporta al mes de novembre de l’any 2019. Los Ángeles és una mena d’infern. Una ciutat superpoblada, plena de la gent més diversa, on les classes poderoses han marxat cap a altres planetes. La pluja àcida cau sobre carrers plens de fum, llums i ombres. Els helicòpters policials, els “spinners”, es barregen amb naus-anunci que tapen un cel tenebrós.
Sis replicants del tipus Nexus-6 utilitzats com a treballadors-esclaus per a l’exploració i colonització en el món-exterior s’han rebel·lat i deambulen per la ciutat buscant els seus orígens. Els replicants fugits són una creació especial d’una de les empreses més importants, la Tyrell Corporation. Tenen, almenys, la mateixa intel·ligència que els seus creadors, i, certament, molta més força i agilitat. Els dissenyadors creuen que poden desenvolupar sentiments humans com ara l’amor, l’odi, la por, la còlera, l’enveja., etc. Tenen un dispositiu de seguretat, la seva vida és només de quatre anys.
Per resoldre aquest tipus de situacions, l’administració té una brigada especial, els “Blade Runner” amb ordres de disparar a matar en quant detecten un replicant. “Això no s’anomena execució. S’anomena jubilació.” El millor dels “Blade Runner” amb vida, Rick Deckard, està retirat i circula sense rumb per les parades de menjar oriental de la ciutat. Deckard és obligat pel cap de policia a iniciar una investigació per caçar els replicants. En la seva investigació Deckard toparà amb Rachel una replicant que no sap que ho és.
“Blade Runner” és un film que conjuga dos gènere cinematogràfics, el de la ciència-ficció amb el cinema negre – el detectiu, la dona fatal, la veu en off estil Raymond Chandler-. Harrison Ford interpreta un ex-policia amargat que ha de caçar uns androides rebels, productes de la cibernètica, que han desenvolupat sentiments propis dels humans i que busquen desesperadament el seu creador per demanar-li comptes dels seus breus quatre anys de vida. S’ha dit que Ridley Scott pretenia fer una al·legoria de l’anguniosa recerca dels humans per apropar-se al seu creador, Déu.
Deckard encarna al funcionari de la burocràcia sense convicció en el que fa, un peó del sistema que ha de suportar els abusos de la piràmide de poder que es tanca sobre la seva vida. Aquest tipus de personatge, que es repeteix en molts dels llibres de Dick i amb el qual l’escriptor s’identifica clarament, sol prendre partit per una causa perduda, amb la qual cosa s’atreu tot tipus de problemes que transformen en una realitat les seves pitjors paranoies.
La pel·lícula que ara es considera com un dels clàssics de la ciència-ficció, en el seu moment no va tenir gaire bona acceptació popular. Mala acceptació perquè la competència de “Blade Runner” eren pel·lícules com “Mad Max 2, el guerrero de la carretera”, “Tron”, “La cosa” de John Carpenter i sobretot, i per sobre de tot, “E.T. l’extraterrestre” que es va endur el públic i la recaptació d’aquell any.
Va haver una altra raó per la mala acceptació i aquesta va ser precisament la tria de Harrison Ford com a protagonista. El públic estava acostumat a veure’l com un heroi. Ell era Han Solo, Indiana Jones, l’heroi que sempre sortia vencedor i es van sentir defraudats quan se’l van trobar encarnant un policia deprimit, derrotat que només és capaç de matar a dones, que no pot amb els seus contrincants masculins i que sobreviu, simplement, perquè li perdonen la vida.”Vaig treballar amb Ridley Scott perquè em semblava un director seriós en qui podia confiar.” Comenta el mateix Harrison Ford. “Crec que vaig aconseguir un personatge diferent, interessant, diferent a Han i Indiana, on predomina més Harrison Ford que l’heroi, potser perquè aquesta espècie de detectiu futurista és qualsevol cosa menys un heroi.” Ford ho tenia molt clar, però el seu públic no tant.
“Blade Runner” ha tingut dues versions. El Director’s cut de “Blade Runner” on s’eliminava la veu en off de Rick Deckard i on havia una seqüència final d’un unicorn corrent per un camp es va estrenar als Estats Units l’11 de setembre de 1992. Aquesta segona estrena va tenir molt més èxit en taquilla que la primera i és que, de mica en mica, “Blade Runner” s’havia anat convertint en la pel·lícula de culte que és ara no se sap massa bé per quin misteri.
Per cert, vosaltres que dieu: és o no un replicant Rick Deckard?
Envía una resposta