Amb motiu de l’estrena de Tengo ganas de ti –seqüela de 3 metros sobre el cielo- el seu director, Fernando González Molina, ens desvetlla les claus de l’èxit de les seves adaptacions de les novel·les homònimes de Federico Moccia, del procés de creació de la nova pel·lícula, dels seus futurs projectes i de l’estat actual del cinema espanyol.

Bé, tres pel·lícules fins ara i tres èxits de taquilla.

Las pel·lícules que hem fet han funcionat molt bé i n’estem molt contents, però mai saps què pot passar amb la següent. L’únic que intento és no decebre al públic a qui va dirigida la pel·lícula, mentre la gent que surti del cine en surti satisfeta, jo també n’estic.

Tengo ganas de ti és seqüel·la de 3MSC i fer segones parts és complicat. Quina valoració fas del resultat final de la continuació i quines diferències té amb la primera part?

Estic molt content amb el resultat perquè, per una part, volia fer una pel·lícula que no decebés als seguidors de 3MSC, però que també tingués una vida independent de la primera part, que tingués un altre color i un altre to. Volia que Tengo ganas de ti fos més dramàtica, més intensa, més vibrant…però alhora més esperançada. Que no fos el mateix una altra vegada, vaja.

Has treballat cinc vegades amb el Mario Casas ja. M’agradaria saber què li veus i quines creus que són les seves qualitats com a actor, a part que és, lògicament, un filó mediàtic?

Bé, quan vaig treballar amb ell encara no tenia aquesta dimensió mediàtica…de fet no va ser fins la tercera. El que m’agrada d’ell és la capacitat que té per transmetre les emocions que jo vull transmetre, a part que som molt amics, ens coneixem molt i ens és molt fàcil treballar junts. Per altra banda, no conec ningú que ho doni tot en cada escena com ell. Realment ho dóna tot i això facilita molt les coses. També vull dir que no m’interessa el filó mediàtic de ningú. Jo he escollit aquests actors per aquestes pel·lícules perquè he cregut que éren els adequats per aquests papers. És evident que el Mario arriba molt al públic, però si no fós l’ideal pel paper, hagués agafat a algú altre. La María (Valverde) no era tan mediàtica i no obstant la vam trucar per la primera part, així que el que li veig al Mario és la seva feina.

Fernando González Molina Tengo ganas de ti

Tant a 3MSC com a Tengo ganas de ti, Barcelona pràcticament és un personatge més de la pel·lícula ja que integra molt bé la història. La primera part era molt més bucòlica i es notava més un contrast entre la carra lluminosa i la fosca de la ciutat, en canvi aquesta segona part és íntegrament més dura i més fosca tot i recórrer molts llocs comuns. Com ha estat la feina amb les localitzacions per tal de donar aquesta imatge d’evolució que també té la història?

És cert que hi ha la intenció de revisitar els llocs que havíem vist a la primera pel·lícula i veure com el temps els havia afectat, com s’havien oxidat, de la mateixa manera que els passa als personatges de la pel·lícula. En aquest sentit ha estat fonamental la feina amb la direcció d’art, per redissenyar aquests espais i, sobretot, amb la direcció de fotografia. Vaig decidir encarregar-li al Xavi Giménez, que no havia fet la primera part, per treballar bé la foscor i la duresa de la llum, que era molt més suau a la primera pel·lícula. Vaig pensar en ell per la seva feina a Transsiberian, Frágiles, Darkness, etc. i jo volia aquesta mirada per aquesta pel·lícula, que es veiés aquesta Barcelona oxidada respecte a la primera part.

També és molt important la feina de guió per no caure de nou en el mateix tipus d’història i fer que realment es vegi que els personatges han evolucionat. Com ha estat la feina amb el Ramón Salazar a l’hora de gestionar i prioritzar les trames, ja que se n’obren de noves però moltes s’arrosseguen de la primera part?

Doncs ha estat complicat. Has de tenir en compte que és la continuació d’una pel·lícula però també de la novel·la, que són 300 pàgines i hi ha moltes històries que jo no puc explicar perquè ja les havia anat deixant amb la primera pel·lícula. Per exemple, a la novel·la s’abandona molt el personatge de la Babi (María Valverde) i per mi era molt important, s’havia de veure, i l’hem fet sortir més. Hi ha trames com la de la germana o la dels seus pares que apareixen a la pel·lícula però amb menys pes que al llibre. El que hem volgut fer en aquest cas el que hem fet és filtrar-les per el punt de vista de la Babi, mostrar-les a partir de com les viu ella. En el fons es tracta d’anar polint el material i Tengo ganas de ti va sobre el retorn de l’Hache i sobre els elements que actuen sobre ell: el retrobament amb la Katina (Marina Salas), la història de la seva família, evidentment la història d’amor amb la Gin (Clara Lago) i finalment el seu gran retrobament amb la Babi.

Tot i que no hi ha una tercera part literària s’ha parlat molt d’una tercera part cinematogràfica. T’agradaria continuar-la?

Del llibre no hi haurà tercera part suposo, però nosaltres sí que tenim una primera sinopsis per a una possible continuació. Vam començar en broma, a l’AVE, inventant una història per continuar-la però realment no sabíem què volíem fer. De totes maneres l’univers de 3MSC és tan poderós i viu tan al marge de la vida, hi ha tants personatges…que sí que es poden fer coses noves. De moment estic cansat i depèn del que passi amb aquesta, però ja ho veurem. A mi m’agradaria.

 Fernando González Molina Tengo ganas de ti

També la qüestió és si realment té sentit donar-hi més voltes.

Sí, però justament el tema és que tenim una clau perfecte perquè la roda segueixi girant i puguem tenir una gran tercera pel·lícula, però lògicament no t’ho puc dir (riu). Jo crec que hi ha un ganxo fonamental a la segona pel·lícula que dóna sentit a la possibilitat de la tercera. És una cosa molt concreta i, sense això, no té sentit. I no puc dir més (riu). Tot i així també et dic que abans cal veure com reacciona la gent als canvis argumentals de la segona pel·lícula per saber si té sentit fer la tercera.

Part de l’èxit de la saga també bé donat perquè has treballat molt el llenguatge cinematogràfic al servei de l’espectacle, senyal que has sabut interpretar molt bé el que volia el públic.

Evidentment, és que la pel·lícula és pel públic. Si hagués volgut fer una pel·lícula per mi no hagués fet aquesta, n’hagués fet una altra. Aquesta pel·lícula està concebuda com un espectacle, tant emocional com a nivell d’entreteniment, per a un públic determinat i que la vegin i els agradi és l’únic que importa, sinó no té cap valor. Això ja va lligat al pressupost de la pel·lícula, és el que has de donar.

Fins ara t’has mostrat com un director molt acadèmic i molt eficient i has fet un tipus de pel·lícules encarades a la taquilla. Tens pensat fer alguna cosa més petita, més personal, més d’autor?

Mira, Tengo ganas de tí en principi havia de tenir aquest aire més íntim, però al final hi han acabat havent més personatges, més acció, més motos…més de tot.  És que de fet a mi m’interessa molt aquest tipus de cinema, sóc bastant “spielbergià” en aquest sentit. Potser amb els anys em vaig tornant més minimalista, però ara m’interessa això. De totes maneres el que no tinc ganes de fer de cara a la pròxima és una altra pel·lícula d’adolescents, serà una cosa més adulta i molt probablement un thriller però tipus Seven. En definitiva és el llenguatge que conec i amb el que em sento còmode.

 Fernando González Molina Tengo ganas de ti

Has mencionat a Steven Spielberg. És un referent per a tu a l’hora d’entendre i concebre el cinema?

Home i tant. Sóc molt fan sobretot de la seva època en que alterna coses com Jurassic Park i La Llista de Schindler, El Imperio del Sol i la trilogia d’Indiana Jones… és una autèntica bogeria tenir la capacitat de fer dos tipus de cinema tan diferent, amb tan poc temps de diferència i a més fer-ho tan bé. És un geni i sabia molt bé a quin públic anava dirigit.

Creus que el cinema espanyol ha d’apostar més per aquest tipus de pel·lícules-espectacle a l’estil de Hollywood per aconseguir que el públic vagi a les sales?

La veritat és que no ho sé. El que crec és que s’ha de fer l’exercici de saber molt bé a quin públic et dirigeixes i com els hi has de donar a conèixer la pel·lícula i fer-la atractiva perquè vagin al cine a veure-la. Si hagués plantejat 3MSC i Tengo ganas de ti com pel·lícules més independents les hagués condemnat al fracàs, per exemple, i el que passa amb el cinema espanyol és que moltes vegades no sap trobar el seu públic. Miel de Naranjas, per exemple, és una pel·lícula d’uns 3 milions d’euros de pressupost amb la Blanca Suárez; no és una pel·lícula petita i no l’ha anat a veure ningú! Doncs s’han de preguntar el per què. En canvi, les pel·lícules d’Agustí Villaronga, exceptuant Pa Negre, és normal que facin poca recaptació perquè ja tenen aquesta voluntat. S’ha de mirar sempre a quin públic et dirigeixes i, sobretot, si aquest públic va o no al cine, perquè si no hi van ni la millor campanya promocional ho soluciona. O sigui, no es tracta de fer pel·lícules comercials o independents, es tracta de fer pel·lícules que la gent vulgui veure.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies