"Blunderbuss" de Jack White
8Valoració

Jack White és un cul inquiet. Artista prolífic i multi-facètic va assolir l’èxit acompanyat de la seva exdona Meg White, amb la formació The White Stripes. Però després de la separació de banda i parella, la creativitat musical de Jack no ha deixat de fluir sota el nom d’altres projectes com The Racounteurs o The Dead Weather. I ara finalment decideix llençar-se en solitari amb l’àlbum “Blunderbuss”.

Cada vegada que escolto un nou disc o temes de Jack White, les meves reaccions es passegen des del desconcert a l’addicció. En períodes de temps variables segons el cas, tendeixo a passar del preguntar-me a què és allò tan estrany al no poder parar d’escoltar-lo un cop i un altre. “Blunderbuss” no és una excepció, tot i que en aquest cas el pas d’un estat a l’altre ha estat francament curt.

I potser el “secret” està en la combinació de varietat i senzillesa d’aquest recull de 13 temes. Blues, soul, rock, sons country o fins i tot notes d’inspiració celta, a “Blunderbuss” hi ha una mica de tot, disposat a sorprendre en cada canvi de cançó però combinat de manera que el contrast no sona estrident sino a conjunt bastant coherent.  I amb la veu de White unint-ho tot. Això i un tema omnipresent, l’amargura pels efectes d’una ruptura després d’haver-se cregut estimat per algú amb que el cantant s’espolsa els dimonis de les seves separacions no deixant la part femenina massa ben parada. Les lletres del disc exposen l’amor com el sentiment masoquista capaç de fer que et traicionis a tu mateix, que et destrossi i a la vegada deixar-te anhelant-ne més.

Ja per començar a un dels temes més potents, el primer single “Sixteen Saltines” en què un contundent rascar de guitarra elèctrica que recorda a temes dels White Stripes i un crit donen pas a una avasalladora exposició de la força destructora de la passió ja des de l’adolescència.

O en un canvi de registre, per exemple a “Love Interruption”, un lament i una promesa acompanyats de suau guitarra acústica mentre el cantant dispara sobre com l’amor et canvia i transforma les teves relacions amb amics o família per deixar-te tirat al final.

Guitarra i bateria es combinen en un deliri quasi rapejat a “Freedom at 21”, per acabar barallant-se en un solo que posa l’últim clau al taüt on l’ha tancat una altre dona trenca cors.

I així un darrera l’altre esdevenen els canvis de registre. Blues i góspel es donen la mà a la versió del “I’m Shakin” de Rudy Toombs per Little Willie John acompanyat d’un cor de veus femenines.  “Blunderbuss” sona a soul i country tranquil estil Nashville, violins inclosos. Rhythm & Blues sintètic a “Missing Pieces”. A “Hypocritical Kiss” i “Weep themselves to sleep” és el piano qui mana. I el tram final arrenca amb els teclats i una veu molt rock anys 60 de “Trash Tongue Talker” (és fàcil visualitzar-la en versió duet amb Mick Jagger), seguit del bombo, mandolina i piano composant una melodia creixentment alegre a “Hip (Eponymous) Poor Boy”, la més prescindible del disc “I guess I whould go to sleep”, una balada amb piano i guitarra acústica “On and on and on”. I una curiosa combinació de piano, guitarra i violins que passen de la calma acústica a la dinàmica elèctrica a “Take me with you when you go”.

Jack White

En el conjunt resulta també curiós que si en les lletres es dedica a clavar cantades punyalades a les dones que trenquen el cor a les seves parelles, aquest punt misogin queda compensat per la participació al disc de diverses veus i  instrumentistes femenines que enriqueixen les cançons com la de la seva exdona Karen Elson a “I guess I should go to sleep” o Ruby Amanfu a “Take me with you when you go”.

Blunderbuss” té un nivell d’arranjaments superior al d’altres aventures anteriors de White, però no deixa de banda un so garatger o acústic genuí en la majoria dels talls.

Un disc que  potser sonarà fluix als devots del White més guitarrer i elèctric, als qui esperin una col·lecció de riffs i solos memorable. Però és un disc que demostra el talent de White per fer quelcom diferent al que la majoria esperen i que segueixi sonant seu, ser personal mentre experimenta i beu entre distintes arrels sonores. Una carta de presentació on demostra tot el què és capaç de fer a nivell de registres sonors, instruments i producció i que ens deixa esperant a veure quines cotes pot assolir en els seus propers treballs en solitari.

Una sort que aquest noi que anava per capellà un dia es mirés de reüll un amplificador i decidís que seria més feliç omplint el món amb les seves cançons. Si els camins del senyor són inescrutables, nosaltres encantats.



1. Missing pieces
2. Sixteen saltines
3. At Freedom 21
4. Love Interruption
5. Blunderbuss
6. Hypocritical Kiss
7. Weep themselves to sleep
8. I'm Shakin'
9. Trash talker song
10. Hip (eponymous) poor boy
11. I guess I should go to sleep
12. On and on and on
13. Take me with you when you go

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies