UB40 torna a Barcelona després de la cancel·lació del concert del passat febrer perl’accident del seu cantant, Duncan Campbell. El reggae i el dub tornen. Deixem-nos transportar per la cadència… tornem als 80.

UB40 no va aconseguir omplir la sala 1 del Razzmatazz, i el concert es va traslladar ala sala 2. A les 21:00 hores en punt, amb una mica més de la meitat de la sala plena, els 9 membres actuals d’UB40 van sortir a escena. Si el so a Razzmatazz no destaca per la seva excel·lència, en el cas de la sala petita és encara pitjor. Però poc a poc, va anar millorant (o potser la meva oïda es va anar acostumant a la distorsió).

El que sí és segur és que els compasos d’UB40 em van atrapar de seguida. És el que té el reggae, que sense que te n’adonis, et mous al ritme, t’enganxa i t’arrossega d’una manera suau, amb el seu tempo hipnòtic, la cadència t’atrapa i no et deixa anar. A més, ben aviat UB40 van deixar clar que el concert seria un revival en tota regla. Només van tocar dos o tres cançons de l’àlbum “TwentyFourSeven“, i la resta van ser oldies goldies, o sigui, èxits assegurats. No se la van jugar.

Here I Am”, “Sing Our Own Song” i “1 In 10” van obrir el concert, i a partir d’aquí tot va anar cap amunt. La banda sona en plena forma, i tenen aquell savoir faire de la gent que porta molt de temps tocant plegada, que es coneixen i es complementen.

UB40 al Razzmatazz de Barcelona

Duncan Campbell ho fa bé. Canta bé i és correctíssim, però jo ho sento molt, vaig trobar a faltar (i molt) al seu germà petit Alistair, el cantant original de la banda fins fa 4 anys. I no perquè Duncan ho faci malament, que no, però eltimbre de la veu d’Alistair Campbell és molt especial i sobretot als grans hits de la nit (“Cherry Oh Baby”, “Rat In My Kitchen”, “Please Don’t Make Me Cry”, “Can’t Help Falling in Love”, i, com no, “Red Red Wine”) no sonen igual sense la veu tan especial. I sobretot falta el seu carisma a l’escenari. I el seu somriure. D’acord, ho reconec, m’agradava molt i molt Alistair Campbell al seu moment, i crec que per bé que ho faci el seu germà, per mi mai no n’estarà a l’alçada. No, potser no sóc imparcial, és cert. Què hi farem. Cadascú té les seves debilitats.

D’altra banda en aquesta nova etapa d’UB40 la resta de la banda participa molt més vocalment. Astro, Earl Falconer i Norman Hassan també canten els seus temes a banda d’ocupar-se dels seus propis instruments, i és tot encara més coral del que ja ho era habitualment. Hassan a més, ens va obsequiar amb els seus habituals i divertits balls a escena.

En definitiva, UB40 es mantenen en forma i van fer un concert no extraordinari, però sí molt correcte. Els fans que érem a la sala, vam sortir contents i no vam poder parar de moure malucs (suaument) durant tot el concert.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies