La directora Tanya Wexler dirigeix un guió dels debutants Stephen Dyer i Jonah Lisa Dyer i ens transporta a l’Anglaterra del segle XIX. “Hysteria” ens apropa amb un toc d’humor i un pèl de romanticisme als orígens del primer vibrador o la solució màgica pel que es coneixia com “histèria femenina”.
“Hysteria” ens duu a la dècada de 1880. Uns anys en què els que tenen idees innovadores, com que la neteja hauria de ser clau en la medicina, eren defenestrats pels immobilistes de tota la vida. Aquest és el cas del doctor Mortimer Granville (Hugh Dancy), creient de l’existència dels gèrmens, que perd el seu treball com a conseqüència de les seves idees i necessita una nova ocupació. La troba al costat de doctor Robert Dalrymple (Jonathan Price), un dels més grans especialistes en medicina femenina de Londres. Expert en “histèria”, el doctor Dalrymple es troba saturat de feina per culpa d’una alarmant “epidèmia” d’histèria femenina. Els símptomes són plors, nimfomania, frigidesa, malenconia i ansietat. El doctor Dalrymple aplica com a cura el massatge manual en els genitals de les dones fins que arriben a l’orgasme. Així doncs el jove doctor s’endinsa en el món “paroxisme histèric” que considera el desig sexual reprimit de les dones com una malaltia. Mentre, es relaciona amb les dues filles del doctor: la dolça i perfecta Emily (Felicity Jones) i la revolucionaria Charlotte (Maggie Gyllenhaal), lluitadora pels drets de les dones pobres.
Dirigida per Tanya Wexler (“Ball in the house”) “Hysteria” és, senzillament, una comèdia romàntica perfectament ambientada a finals del segle XIX. El film té com a punt de partida aquest tema surrealista, sobretot des del nostre punt de vista actual, del que es conegut com el “paroxisme histèric”. En aquest context inicial el film és com a mínim curiós, però cedeix pas a temes més “normals” i típics com és la guerra de sexes i la lluita per igualtat entre gèneres i, ja de pas, entre classes socials.
“Hysteria” és un film agradable, realment ben ambientat i que es deixa veure, que també deixa la sensació de què podria haver donat per molt més. La part romàntica no aporta res nou, és força previsible i la química entre Maggie Gyllenhaal i Hugh Dancy és un pèl justeta. Si per alguna cosa podia destacar és per abordar amb la típica flema britànica el tema de la cura de la “histèria” amb massatges sexuals. La curiositat que desperta inicialment el film es perd a canvi de tractar aquests altres temes “políticament correctes” com la lluita per la igualtat, el que provoca que s’esbaeixi aquest punt d’originalitat iniciàtic.
Envía una resposta