Spoilers: el següent article conté informació sobre el final de la sèrie.

Després de vuit exitosos anys en antena, House M.D. s’acomiada de l’audiència amb el capítol final 8×23 “Todo el mundo muere”. En les següents línies analitzem el que ha donat de sí el personatge de l’irreverent doctor, així com la conclusió que els seus creadors, David Shore i Bryan Singer, han decidit donar-li a la sèrie.

La gent realment pot arribar a canviar? Aquesta és una de les preguntes que la sèrie House M.D. aborda amb més insistència, juntament amb la guerra entre ciència i fe on rivalitzen la trivialitat dels fets amb la seva transcendència, la legitimació d’uns mitjans immorals per justificar una finalitat positiva (quantes vegades hem sentit allò de “salva vides”?) i el debat sobre si la vida té com a objectiu la felicitat o és una penitència de sofriment continu.

El Dr.House (Hugh Laurie) és un personatge ambivalent que fa possibles aquests debats perquè dóna rellevància a totes les respostes possibles, ja sigui a través seu o dels personatges que l’envolten, fet que manté una coherència en el discurs de la sèrie i li dóna una continuïtat global que compensa que cada capítol s’articuli al voltant d’un cas mèdic diferent. Des del primer capítol, House M.D. posa un trencaclosques molt complex sobre la taula que amaga el sentit de la vida del protagonista i que, a través de 8 temporades i 177 capítols (i això són moltes hores de vida televisiva), troba, si no una resolució com a tal, sí una catarsi i un punt d’inflexió que fa trontollar els ciments del personatge. Per això, abans d’afrontar el final de la sèrie, ens hem de parar un moment a preguntar-nos qui és Gregory House i què representa.

Gregory House: Llums…

Des del principi House se situa en un pla inabastable per qualsevol de nosaltres, és un ésser humà impossible de trobar a la vida real perquè canalitza tot un cúmul de sentiments oposats. Per una banda és un individu aspiracional perquè és tan irreverent i brillant que es pot permetre viure per sobre de les normes establertes per la resta de mortals. El seu magnetisme rau en la capacitat que té per deixar anar la rèplica ocurrent que la resta processem massa tard o que ens reservem per fantasiar-hi minuts després. Volem ser com House però no ens atrevim a ser-ho, primer perquè igualar el seu geni és a l’abast de molt pocs i segon perquè ser com ell implica un sacrifici molt difícil d’assumir, ja que suposa abraçar la solitud i la infelicitat.

… i ombres

D’aquesta manera arribem a la cara fosca del personatge, la que desperta rebuig degut a la superioritat ètica i moral que el converteix en un ésser tòxic per qui l’envolta, un rebuig provocat per l’admiració extrema i per la certesa que House només n’hi pot haver un i, en qualsevol cas, millor que sigui un altre. Al llarg de la sèrie, varies vegades tant Foreman (Omar Epps) com Chase (Jesse Spencer) han tingut l’oportunitat de ser com el seu mentor i, realment, per talent podien emular-lo, però cap dels dos arriba a ser capaç d’assumir el preu que costa creuar el límit, instal·lar-se indefinidament en l’amargor i jugar sempre a una sola carta sense pensar en les conseqüències.

L’important per House sempre és resoldre el següent trencaclosques, emparat per la convicció que els seus mètodes per fer-ho són acceptables perquè la causa última (per ell obtenir una resposta, per la resta salvar una vida) és prou important. Per això podem dir que House representa el present absolut, perquè tota la seva existència es redueix al cas que té entre les mans i tota la resta esdevé superflu. House, doncs, és un individu sense perspectives de futur i amb un passat calcinat per la seva influència corrosiva. La seva ex dona Stacy (Sela Ward), la Dra.Cameron (Jennifer Morrison) a la primera temporada, Lisa Cuddy (Lisa Edelstein) més endavant, la misteriosa Trece (Olivia Wilde) o la seva esposa postissa Dominika (Karolina Wydra) són personatges que han intentat salvar a House de la seva espiral destructiva; li han obert la porta a una idea de felicitat convencional -aquesta que House tant rebutja- i d’alguna manera o altra han aconseguit arribar al seu cor. Però el resultat sempre ha estat el mateix: totes elles han acabat sent expulsades pel propi House, que amb les seves “trapelleries” ha fet que totes l’anessin abandonant a la seva sort.

House M.D.

House rebutja el compromís emocional i personal a tots els nivells, començant per no tractar directament amb els pacients (almenys d’inici) i acabant amb la renúncia a les relacions personals, exceptuant l’amistat que manté amb el Dr.James Wilson (Robert Sean Leonard). Per House la vida és sofriment, un dolor que li puja de la cama al cor i del cor al cap, un dolor que el manté alerta i concentrat en el que sap fer, en el que li agrada fer. La tercera temporada és molt significativa en aquest sentit, ja que comença amb el doctor guarit del seu mal a la cama, un fet que no li canvia el caràcter però que l’allibera de l’amargor a la qual torna a entregar-se quan es pensa que ha fracassat en el seu primer cas després de recuperar-se. En el capítol 3×02 “Caín y Abel”, House és enganyat per la directora Cuddy i pel Dr.Wilson, que li fan creure que el seu anterior pacient segueix estant paralític -tot i que va aconseguir curar-lo- perquè volen que deixi d’actuar de manera anàrquica. Aquest succés dispara de nou el dolor de House, que veu que l’absència del dolor l’ha fet vulnerable fins al punt que ha arribat a qüestionar-se el seu talent, els seus mètodes i ha perdut la seva perseverança indoblegable, de manera que al final recupera la vicodina i treu el bastó de l’armari per tornar a ser la versió completa -que paradoxalment equival a la versió espatllada de sí mateix-.

Així doncs, tenim un home convençut de la trivialitat de la vida i que no obstant s’hi aferra com ningú perquè creu que l’existència terrenal és l’únic que tenim, encara que la felicitat sigui un miratge que persegueixen els que volen alleujar el seu sofriment. A en House només li importa resoldre els trencaclosques i per fer-ho renuncia als lligams emocionals, ja que l’únic que té valor són els fets i les evidències tangibles… fins que el seu únic amic, el Dr.Wilson, és diagnosticat amb un càncer que el matarà en pocs mesos i refusa el tractament que li allargaria la vida uns mesos més. I així arribem al darrer capítol.

“Todo el mundo muere”

House M.D.

L’últim episodi de la sèrie transcorre principalment en un escenari mental. House es troba en un entorn infernal, atrapat a un edifici en flames, de manera que l’home del present absolut s’enfronta amb el seu passat i amb el seu futur ja que, en aquest moment donat, el seu present immediat es troba més a prop de la mort que de la vida. En aquest purgatori personal, House manté un diàleg amb la seva consciència, que se li apareix en forma de fantasmes de persones que han desaparegut de la seva vida -és una llàstima que la Lisa Edelstein acabés malament amb la Fox i no participés en el capítol-.

La introspecció que realitza House en aquest capítol és la més complexa que ha plantejat mai la sèrie, ja que aquest cop el trencaclosques és ell mateix i tots els principis amb els quals el doctor examina els seus pacients (tothom menteix, ningú canvia, etc.) se’ls ha d’aplicar a sí mateix. A mesura que les flames avancen cap a ell, House va resolent el trencaclosques de la seva existència i ha va tombant les barreres que ha anat construint al seu voltant fins a convertir-se en una persona enterrada per les seves misèries.

En aquest punt, el House que coneixem ha tocat fons perquè no només ha arribat a l’extrem de l’autodestrucció, sinó perquè ha decidit abandonar a la seva sort el Dr.Wilson, l’única persona que l’ha tolerat tal com és i que, degut al càncer, té una data de caducitat que House no vol acceptar. La decisió de House al purgatori es debat entre, o bé renunciar a tots els seus principis, abandonar el seu ego i fer-li costat al Dr.Wilson en una decisió que no comparteix; o bé mantenir-se fidel a la seva filosofia i morir engolit per les flames. I al final, amb una resolució excepcionalment elaborada, resulten ser les dues opcions alhora.

Hem de tenir clara una cosa, i és que la sèrie també la fan els seus seguidors. Els fans de House M.D. mai han volgut que House s’aferrés a una felicitat terrenal perquè suposaria un canvi dràstic en el personatge (aquest és el motiu pel qual va ser tan criticada la temporada en la que House establia una relació amorosa amb la Dra.Cuddy, per exemple). No obstant, per simple deferència vers el personatge, l’únic moment en el qual el fan pot acceptar un revulsiu positiu per House és en el seu comiat. D’aquesta manera, el House que coneixem realment mor en aquell edifici cremat, però de les flames redemptores en surt un nou House (en una maniobra que suposa el darrer homenatge a Sherlock Holmes, en el que tant s’ha inspirat la sèrie) que, per primera vegada, creu que pot canviar i que a la vida hi ha coses més importants que resoldre els trencaclosques.

El House renascut ha pres la decisió d’abandonar-se d’una manera com no ho havia fet fins ara ja que no s’aboca al buit, sinó que deixa enrere el seu ego i s’entrega per complet a fer companyia al seu bon amic durant el temps que li queda de vida. No obstant, si House és una personatge nou, si ha deixat enrere el seu passat i si realment ha aconseguit canviar és l’enigma que la sèrie ens deixa com a llegat, ja que el camí que emprenen House i Wilson a l’epíleg de la sèrie ja no forma part del House televisiu i, per tant, ja no el veurem.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies