Project X
7Valoració

El director Nima Nourizadeh i el productor Todd Phillips ens presenten una pel•lícula apocalíptica que no només posa en crisi les formes de la comèdia juvenil americana, sinó que posa de manifest la decadència de la cultura de la popularitat i reivindica el caos absolut com a revulsiu per canviar “les regles del joc”.

La imatge final del cavall desbocat enmig d’un barri residencial en flames és la perfecta metàfora de l’apocalipsi hiperhormonada que vol enunciar Project X, doncs elecció d’una imatge amb reminiscències bíbliques –com també ho és la presència del Sant Grial– per una pel•lícula tan orgullosament subcultural posa l’accent sobre el desencant que desprèn el tema de fons: la glorificació de la decadència d’una joventut sense rumb ni futur.

La festa salvatge que organitzen Costa (Oliver Cooper), Thomas (Thomas Mann) i JB (Jonathan Daniel Brown) es revela com la solució dràstica contra la seva situació marginal respecte un entorn social construït sobre la cultura de la popularitat. Per això la fascinació que desperta Project X és tan gran i alhora tan efímera com la que la d’un vídeo de YouTube -gran generador de famosos ocasionals-, perquè presenta fets sense història però tot generant una èpica immediata al voltant d’un acte tan banal com és una festa; emparant-se en l’ús de la tècnica found footage lliure (encara que amb menys encert que a Chronicle) per aportar el complement de veracitat que no està a l’abast de la narrativa cinematogràfica convencional.

Project X Nima Nourizadeh

Tot i que hi ha alguna relliscada cap a la comèdia d’institut de plantilla, alliberar Project X del pes d’una trama i enfocar-la essencialment en la visió decadent dels clixés, gairebé mítics, de les house parties reforça l’espiral autodestructiva que vol representar la pel•lícula a través de l’acte d’escapisme de la festa. L’estridència dels successos ressona com un crit ofegat de denúncia que, malgrat tot, no planteja positures i, de fet, Nima Nourizadeh i Todd Phillips no tenen complexos a l’hora d’apropiar-se de les idees que s’han quedat al solc de propostes més genuïnes com Supersalidos (Greg Mottola, 2007), Rumores y mentiras (Will Gluck, 2010) o Resacón en Las Vegas (Todd Phillips, 2009) per disposar el mínim pòsit discursiu que demana la pel•lícula.

Sigui com sigui, tot rastre de comèdia que pugui tenir Project X és contextual i hereditari, ja que en cap moment articula un llenguatge humorístic que busqui l’acudit. El moment en el qual un Thomas exultant per l’èxit decideix saltar al buit es converteix en la imatge definitiva d’aquesta comèdia del caos que, com tot relat apocalíptic, amaga un missatge optimista. En aquesta ocasió la festa esdevé causa i solució de les crisis individuals, un escenari on és possible tocar fons i ressorgir com un individu triomfador que ha aconseguit superar les pròpies limitacions.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies