Imanol Uribe torna a les pantalles amb una pel·lícula ambientada en la post-guerra espanyola. I ho fa amb un elenc de veterans actors i apostant per una parella novell com a protagonistes.
“Miel de naranjas” tracta sobre l’Andalusia als anys cinquanta, en plena època franquista. Enrique (Iban Garate) està fent el servei militar sota les ordres del jutge Don Eladio (Karra Elejalde), el tiet de la seva promesa (Blanca Suárez). Les situacions compromeses que viu dins el món militar repressor d’aquella època, el fan entrar en contacte amb la clandestinitat i a endinsar-se en un món desconegut i perillós.
Es tracta d’una pel·lícula que barreja temàtica d’espies i amor en un context històric determinat. En sí, Uribe no treballa excessivament el tema històric, sinó que serveix com a referència, i tampoc s’endinsa al cent per cent en la història d’amor o d’espies, de tal manera que la trama queda com difosa, amb molts temes tocats, però poc aprofundits. Aquesta és la primera sensació que dóna en global el film, potser en part degut al muntatge. Es troben moltes escenes curtes, canvis i transicions, sense deixar que alguna de les trames reposi el suficient temps com per a donar-li més pes al film.
Tot i això, hi ha escenes en particular que són precioses i estan molt ben resoltes, tot i que un es queda amb ganes de més. Destaquen aquelles on apareix Karra Elejalde, que dibuixa un dolent senzill i contingut, amb un petit toc d’humor i amor, amb petits detalls i matisos que el fan més humà, i que aconsegueix apropar-se a l’espectador, creant en aquests un conflicte: el veritable protagonista de la pel·lícula és ell. Per una altra banda, però molt pròxim a en Elejalde, el treball del tàndem Eduard Fernàndez i Carlos Santos. Un treball de pes i acurat el d’aquest parell de militars a les ordres de Don Eladio. Amics i enemics alhora, el conflicte emocional contra el conflicte polític i militar, tan present en aquella època entre conciutadans, amics i germans.
La parella protagonista, pilar de la història d’amor que circula per el film, no semblen acabar de funcionar. Iban Garate poc expressiu, un protagonista que sembla defugir de la responsabilitat de ser-ho, i Blanca Suárez massa freda i poc còmplice del seu promès, no justificat per la trama oculta en ella, que no revelarem. Menció apart a Nora Navas, i Ángela Molina, amb petits papers a la cinta, però que respiren bellesa interpretativa.
Rodat a Jerez de la Frontera, tot i explicar moments negres en la història d’Espanya, la fotografia emana lluminositat i calma, que ajuda a contrastar amb els moments de tensió que transcorren durant la pel·lícula.
En definitiva, un film del què un pot gaudir a mitges, escenes que podrien haver durat més, per deixar que la pel·lícula agafés un pes que ara li manca. La sensació és que costa trobar un fil amb el que conduir-se, encara que finalment un va esperant les aparicions d’Elejalde , Fernàndez o Santos per a gaudir d’un pessic de bon cinema actoral.
Envía una resposta