Els contes clàssics tornen a estar de moda (Blancaneus, Caputxeta Vermella, les sèries de televisió “Once Upon a Time”, “Grimm”,…) o necessitat de guions obliga. Poques setmanes després de l’estrena als cinemes de “Mirror Mirror”, la poc exitosa versió dirigida per Tarem Singh amb Lily Collins i Julia Roberts, ja tenim a les pantalles una nova interpretació del conte de “Blancaneus”.
La que signa Rupert Sanders resulta una versió més fosca i seriosa, amb un to de tragèdia amb fantàstic i aventures no dirigida al públic més infantil. Aquí se li agraeix la fidelitat al to escollit i que la pel·lícula en cap moment caigui, cosa que no és fàcil de dir dins del gènere, en el ridícul. La història està més centrada en la guerra entre una reina malvada obsessionada per mantenir la joventut eternament i els exèrcits encara lleials a l’antic rei Magnus que acabarà liderant la seva filla Blancaneus. Entremig, ens explica com la noia, després d’haver passat tota la infància captiva en una torre, aconsegueix escapar i la reina envia un caçador a matar-la, que incapaç de complir les ordres acabarà convertint-se en el seu protector.
El film funciona a estones en la seva vessant de conte. En aquest sentit, aquesta “Blancanieves y la leyenda del cazador” ofereix un to fosc que s’apropa més tant a l’original dels contes (que sovint s’ha deixat de marge en versions edulcorades com les facturades per Disney) i també més acorda a les tendències del cine dirigit als adolescents que poblen les sales on es projecten films estil “Crepúsculo”. L’altre punt positiu es troba en l’aspecte visual, ben treballat, des del vestuari (sobretot el de la reina), als paisatges i les criatures digitals que poblen el món fantàstic.
Però a la pel·lícula se li poden acusar tres grans defectes principals que afecten i molt al resultat final:
En primer lloc les interpretacions dels protagonistes. Mentre que Charlize Theron resulta convincent com la malvada reina Ravenna, amargada per les seves pròpies pors, obsessionada a no envellir i amb un odi insà per la seva fillastra, la resta del cast no li està a l’alçada. Chris Hemsworth resulta un caçador molt pla. I Kristen Stewart que sembla que ha treballat una expressió facial i no es surt d’aquí, podria estar fent de Blancaneus com podria estar fent de Bella Swan o qualsevol altra cosa però amb armadura. Les espurnes d’emprendre un camí diferent que li vam veure a “The Runaways” es tornen a apagar aquí i esperem a veure com ha afrontat el paper en l’adaptació de la mítica “En el camino” per decidir si encara hi ha esperança per ella com a actriu. Com a nota anecdòtica els nans estan interpretats per actors de talla normal reduïts digitalment, com Bob Hoskins, Ian McShane, Ray Winstone o Toby Jones.
En segon lloc, el guió resulta irregular i inconsistent, deixant alguns fronts mal resolts com la relació entre la Blancaneus i el caçador. Per resultar un conte, li falta molta èpica i de la llegenda que anuncia el títol. No hi ha prou sentit de l’humor i l’aposta per l’acció acaba quedant bastant diluïda.
I finalment, el ritme. A “Blancanieves y la leyenda del cazador” de les dues hores de metratge n’hi sobra, com a mínim, mitja. La pel·lícula està plena d’escenes de farciment que no aporten res i moments estesos més enllà del raonable. El què fa lamentar encara més que per contra s’hagin deixat alguns punts d’interès per desenvolupar.
En tot cas, taquilla mana, i ja s’ha anunciat una segona part que faria bé de resoldre tots aquests punts si a més d’atraure a les sales els fans dels protagonistes pretén resultar interessant.
Envía una resposta