Després de Granada, Valencia, i A Corunya (i tenint temps de fer-se un Rock in Rio a Lisboa), finalment Diumenge a la nit Lenny Kravitz feia escala a Barcelona dins la seva gira “Black and White”. Una gira que pren d’excusa la seva darrera publicació, “Black And White America”, per fer una bona repassada als seus hits.
El Sant Jordi Club es va omplir de gom a gom amb un públic que el segueix o coneix des dels anys noranta, època daurada de Lenny en la que s’aglutinaren les seves peces més valuoses: “Mama Said”, “Are You Gonna Go My Way” o “5”. Es a dir un públic que en la major part superàvem la trentena tot i que ningú ho diria.
Sobre el funcional i ben il·luminat escenari, Lenny Kravitz apareixia acompanyat de la seva banda per fer d’aquella una nit d’autèntic Rock. Ell n’ha paït molt i sap molt bé quins són els detalls que ho fan possible. I tot i que Kravitz prefereix la programació a la improvisació, la seva total entrega i el seu poder de connexió amb el públic fan possible que la màgia del rock hi tingui cabuda en els seu espectacle.
Els seus propòsits es posaven de manifest ja des de la seva entrada. Vestit amb el seu uniforme de gira (samarreta de tirants negra, caçadora, texans i unes ulleres de sol gairebé inseparables), i guitarra en mà (una de les moltes que va fer servir), donava el tret de sortida amb “Come On Get It”, un dels temes amb més cadència blues i guitarrera del seu nou àlbum. Aprofitant l’embranzida, el van seguir “Always On The Run” o “American Woman”.
En total van ser 16 temes dels quals quatre eren de seu “Black And White America”. Justament la interpretació del tema que dóna nom al disc va ser una de les més emotives, amb projeccions de fotografies a mode de biografia: Lenny de nen, Lenny creix, Lenny s’ha fet gran. Emotiu, sí, però no el més emocionant de la nit. I és que com si es tractes d’un bon vi, l’efecte Kravitz es va covar en la sang dels presents gradualment però de forma exponencial. A meitat de concert el Sant Jordi Club sencer ja estava embriagat, amb Lenny al capdavant. Que bé que sonava el “Believe” en directe! Pell de gallina en una balada? Sí, i molta culpa la té la banda, gran banda. Una banda que esclatà (amb portentosos moments a mode de Jam Session) en temes com Rock and Roll Is Dead, “Where Are We Runnin’?” o “Are You Gonna Go My Way”, amb el que van fer embogir el públic.
Curiosament l’efecte d’embriaguesa era doble en Kravitz, a qui no només li va donar l’eufòria necessària per donar un 110% de sí mateix a cada tema, sinó que entre actuació i actuació passava a una fase temporal anestèsica, en la que el seu cos semblava perdre l’equilibri i la desinhibició i abstracció li feia oblidar-se del públic. Bé, no de tot el públic, ja que eren constants els moments en que es dirigia de manera seductora a la primera fila per festejar amb la dona dels seus somnis momentanis.
El concert va concloure amb la interpretació de “Let Love Rule”, un tema del seu primer disc estirat per la ocasió fins a límits impensables. Incomptables minuts que ens va permetre gaudir una vegada més del goig de la banda i d’un Lenny ja no proper al públic sinó integrat en ell. I és que Kravitz no va dubtar en baixar de l’escenari i travessar la gentada fins arribar a les taules de mescles situades gairebé a l’altra punta. Després va tornar mentre “Let Love Rule” continuava sonant. Final apoteòsic i una victòria, la d’un agraït Lenny Kravitz que se’ns va guanyar a tots a base d’escarrassar-se la nit.
Envía una resposta