La tercera jornada del Primavera es presentava com una de les més tranquil·les, on els artistes convidats havien d’omplir el forat que havia deixat la cancel·lació de Björk i que, finalment, no es va fer notar.

El que sí que es va fer notar va ser el cansament dels assistents amb dos o més dies a l’esquena i que, a les 6 de la tarda, feia que el recinte estigués encara molt poc ple. Es podia passejar tranquil·lament i feia la impressió de ser molt més gran encara amb tan poca gent trepitjant-lo.

Just a les sis, a l’escenari Mini (o, com vaig sentir a dir “el escenario de abajo, el que està tocando a Alicante”) The Right Ons es presentaven disposats a despertar al personal. Poc públic per a una actuació molt més que digna, on el rock, el volum i l’energia van anar in crescendo, així com la calor que es respirava a l’ambient.

The Right Ons

Els espanyols són uns grans professionals que sonen molt i molt bé i que no han tingut tot el reconeixement que mereixerien a territori nacional (mentre que han actuat des del Japó fins als Estats Units). Potser no inventen res, però el que fan, ho fan molt bé.

A la mateixa hora, i a l’escenari gran, el San Miguel, Sharon Van Etten (que faria doblet més tard a l’unplugged de Ray-Ban) omplia l’esplanada  amb la seva veu suau i càlida, que no lànguida.  Energia a través d’una música que a priori no semblaria ser enèrgica, foscor mitjançant una veu suau, un folk molt més rock del que esperàvem… En definitiva, una proposta molt interessant el concert amb el que ens va sorprendre Van Etten en el tancament de la seva gira europea.

Sharon Van Etten

 

De tornada al Mini per veure a les 19:00 Veronica Falls. Melodies poppie alegres i senzilles, que sonen millor i més grans en disc. L’escenari els va quedar una mica gran, però la seva música enganxifosa i d’estil retro ens va fer moure una mica els malucs.

Per fer una mica de cames, tornem al San Miguel per veure Kings of Convenience. Pel camí vaig poder sentir el final del concert dels d’Irun, Lisabö, a l’escenari Ray-Ban. Energia, rock, punk, hardcore i noise en estat pur. No van decebre a ningú ni van deixar un cos sense sacsejar. Densos i crus, sense pietat.

Per xocar de manera total amb el que acabava de sentir, a l’escenari principal m’esperava el folk suau i meravellós de The Kings of Convenience. De cop i volta, sembla que ja ha arribat tothom. Una gentada espera per veure els noruecs, que em sembla que em van sorprendre a mi tant com a ells, que van repetir 3 o 4 vegades la felicitat que sentien d’estar allà. Sorpresa perquè són un grup de cançons petites, íntimes i suaus majoritàriament, i semblava que l’escenari gran podria desvirtuar la seva actuació. Però ho van omplir tot. Començant el concert en un format acústic, amb tan sols tots dos sobre l’escenari, els jocs vocals meravellosos entre Eirik Glambek Bøe i Erlend Øye (altrament conegut com The Whitest Boy Alive) van obrir la màgia. Molt a l’estil Simon & Garfunkel semblava que hagués estat més adequat triar-los un escenari petit, però no van fallar i es van fer seu tant l’escenari com el públic.

Kings of Convenience al Primavera Sound 2012. (C) Eric Pamies

Igual que van fer Fleet Foxes a l’edició anterior, Kings of Convenience van demostrar que, com el seu disc homònim del 2001 diu, “Quiet Is The New Loud”. La seva música tranquil·la i suau va emplenar l’ambient  i el format acústic va anar creixent amb la introducció de la banda i temes com “Misread”, “Failure” o la meravellosa “I’d rather dance with you” van dibuixar el somriure a la cara de la gran majoria dels assistents.

Amb el bon rotllo al cos vam engegar de nou l’excursió fins al Mini per veure Victoria Legrand i Alex Scally o Beach House, a les 21:45. Grup hipnòtic, amb un pop vaporós i subtil que va omplir el Mini per presentar-nos els temes del seu quart àlbum Bloom. La veu de Victoria Legrand té alguna peculiaritat que la fa hipnòtica, potser per la seva ambigüitat: no és una veu clarament femenina, ni tampoc masculina, és molt especial. Això i l’escenografia que van triar, amb unes llums i uns tons blavosos i verds molt adequats, van fer que un aura de misteri acompanyés l’actuació, com si d’un agradable estat de somni es tractés. “Myth” i “Zebra” van ser dos dels moments culminants de l’actuació, que va ser correcta i elegant, però potser una mica freda pel meu gust.

Beach House al Primavera Sound 2012. (C) Damia Bosch

 

I després de Beach House, l’escenari principal acollia a Saint Etienne, l’aposta forta de la nit per cobrir el buit de Björk. Electro-pop elegant, sofisticat i experimentat que no va fallar. Tot a l’actuació dels londinencs va ser correctíssima. La gent tenia ganes de ballar i la banda de Sarah Cracknell, Bob Stanley i Pete Wiggs vénen fent música per a aquest propòsit des dels anys 90. Presentaven el seu nou treball “Words and Music by Saint Etienne”, i van escalfar motors per l’aposta de Justice que venia després.

Saint Etienne al Primavera Sound 2012. (C) Eric Pamies

Vaig escapar-me un moment a l’escenari Pitchfork per barrejar una mica d’electrònica actual (Chromatics) amb el que ha estat el passat (i present també, com van demostrar dissabte): Saint Etienne. Els americans Chromatics van abarrotar l’escenari Pitchfork de gent boja per què els fessin ballar, i no van fallar. “Tick of the Clock” (present a la banda sonora de “Drive” i segurament responsable de la gran afluència de públic) va arrencar un concert inquietant i nerviós, una orgia de sintetitzadors que va sonar altament explosiu i que va ser tot un èxit.

Chromatics al Primavera Sound 2012. (C) Dani Canto

A les 00:30, els britànics Wild Beasts repetien al Primavera, i ho van fer amb un grandíssim concert a l’escenari Ray-Ban. Els falsets i els cors dels de Hayden Thorpe no van decebre. Sons plens de referències als 80 i una ambientació una mica màgica, fantasmagòrica i selvàtica a un temps acompanyen la seva música. La veu especialíssima i molt interessant de Hayden Thorpe no va fallar. “All the King’s Men”, “We Still Got The Taste Dancin’ In Our Tongues”, “The Devil’s Crayon”, “The Fun Powder Plot”, tots brillants i amb nota. L’escenari, a vessar de gent. L’actuació, màgica, contundent i solvent. Una delícia.

I qui millor que els francesos Justice per acabar de fer moure cossos? Amb un escenari brutal de llums i colors, leds i efectes, que segurament van tardar a muntar més del que va durar la pròpia actuació (1 h), a la 01:45 i a l’escenari San Miguel, Justice es van proposar que ni una ànima deixés de ballar mentre ells fossin a l’escenari. I dono fe que ho van aconseguir.

Justice

 

Hits electrònics molt sorollosos sense treva ni descans. A frec de roba. Però no es pot dir que no ho haguessin avisat… Pel meu gust repeteixen la mateixa fórmula fa una mica massa ja, però a jutjar per la massa de gent que no parava de saltar durant tot el concert, la fórmula funciona.

I aquí la fórmula va esgotar el meu cos i ja no vaig poder seguir. Sortint del recinte amb mot bon gust de boca i acomiadant-me del recinte del Fòrum fins l’any vinent, però no del Primavera, que encara segueix l’endemà a l’Arc de Triomf amb Yann Tiersen i Richard Hawley entre d’altres.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies