Portant la contraria a qui creu que el cartell fort s’ha de reservar exclusivament pel cap de setmana, per allò de que potser a gran part del públic li toca anar a treballar divendres al matí, la organització del Primavera Sound’12 ha fet la nit de dijous com a mínim tant potent com la resta.

Sota encara un sol de justícia, obrien foc grups amb un repertori curt a les esquenes però totes les ganes de donar-se a conèixer. Com els canadencs Purity Ring amb la seva indie electrònica experimental recolzada en la veu de Megan James, que de fet no publicaran el seu àlbum debut “Shrines” fins a finals de juliol d’aquest any. O els novaiorquesos Friends, amb poc més d’un any d’història i tot just un parell de singles com a presentació: “I’m his girl” i “Friend Crush”. El poc recorregut de la seva extranya barreja d’indie-pop, funk i disco retro la van compensar amb molta simpatia, sobretot de la cantant Samantha Urbani.

A mida que avançaven les hores també creixia el currículum dels artistes que actuaven i així passades les set aterraven a l’escenari Ray-Ban els Archers of Loaf, la curiosa formació nord americana que ha repartit la seva carrera en dues etapes, una als noranta i posteriorment en una reunió que els va rellançar al 2011. Tot i que en algun moment s’han lamentat d’estar acostumats a tocar davant d’un públic més nombrós, la veritat és que no han estat pas pocs els que no s’han volgut perdre el seu divertit i guitarrer directe on no han fallat temes tan enèrgics com “Wrong”, “Might” o “Web in front”.

Archers of Loaf al Primavera Sound. (c) Damià Bosch

Amb les ànimes rockeres enceses només hem hagut de canviar d’escenari però no d’estil, per assistir a un altre molt bon directe a càrrec dels Afghan Whigs al San Miguel. La seva també és una història interruptus i és que els de Cincinnati havien penjat els instruments al 2001 per no tornar a reunir-se fins deu anys més tard.

Afghan Whigs al Primavera Sound. (c) Dani Canto

Però vist el vist avui, qualsevol diria que els sis membres del grup s’han saltat directament aquest temps per tornar amb la mateixa força i ganes. Capitanejats per Greg Dulli, han obviat escalfaments innecessaris per obrir foc amb els electrònics acords de “Crime scene, part 1” i anar agafant ritme de seguida amb “I’m her slave” i la imprescindible “Uptown again”. A base de riffs, un Dulli molt deixat anar, grans èxits i algunes versions han omplert una meravellosa hora d’actuació que no ha deixat ningú insatisfet.

A risc d’agafar una sobredosi de sis cordes també ha valgut la pena deixar una estona l’escenari principal i anar a treure el cap al ATP on un altre virtuós de la guitarra, el novaiorquès Lee Ranaldo, es dedicava a gratar-li tot el suc al seu instrument.

Lee Ranaldo al Primavera Sound. (c) Damià Bosch

Ho ha fet acompanyant la interpretació d’alguns èxits i talls del seu darrer àlbum “Between The Times & The Tides” de diverses anècdotes que ha volgut compartir amb el públic, i és que això de portar tres dècades de carrera dóna per molt. Així l’ex ànima de Sonic Youth, acompanyat de l’incansable bateria Steve Shelley, s’ha passejat per la major part dels seus nous temes com “Off the wall”, “Angles”, “Lost (Plane T nice)” o “Xtina as I knew her”, reservant-se també un moment per homenatjar els Talking Heads amb “Thank you for sending me an angel”.

Amb la caiguda de la nit tocava relaxar-se una mica abans de tornar a la canya. Al llunyà mini pujaven a l’escenari els Death Cab for Cutie, un grup que sempre dóna la sensació de fer del més senzill una arma potent i efectiva. Feia temps que no se’ls veia per aquí i han volgut aprofitar bé l’hora de concert que han pogut oferir, amb un Ben Gibbard energètic i bellugadís liderant el repàs a alguns dels temes del seu darrer disc, “Codes and keys”, com ‘You are a tourist’ i ‘Doors unlocked and opened’ i també alguns dels imprescindibles del grup com “The sound of settling” o “The New Year”. Tot plegat una bona dosi de senzilla solvència guitarrera per agafar forces per tornar cap als altres escenaris.

Death Cab for Cutie. (C) Eric Pàmies

De camí a la zona principal ens paràvem a sentir Mazzy Star, amagats en un escenari fosc de llums blaves i tela de fons projectant onades com les que a les seves esquenes s’apropaven a la platja per acompanyar la seva música. Una caixa fosca en la que amb prou feines s’endevinaven les seves figures, però de la que sortien projectades la inconfusible i sinuosa veu de Hope Sandoval i les notes de David Roback mentre repassaven des de la somiadora “Disappear” a temes més guitarrers com “Ghost Highway”, sense oblidar el seu gran èxit “Fade into you”. El seu dream pop ha estat com un parèntesi, un miratge de calma abans de la canya de la que estàvem a punt de ser testimonis.

Una canya que ha arribat de la mà dels suecs Refused. Ha resultat curiós com gent que en principi semblava estar només de pas per davant del seu escenari Ray-Ban es quedava enganxada i ja no han pogut apartar-se del seu potent directe fins que han acabat havent sumat un públic de milers de persones. Liderats per Dennis Lyxzén, els Refused han segellat el seu retorn amb un concert pràcticament perfecte a base de molta entrega i una música vibrant que no ha donat treva de principi a final mentre anaven caient temes com “Refused Party Program”, “New Noise” i “Worms of the Senses / Faculties of the Skull”. Totes elles mostres del seu contundent punk rock defensades amb una energia sense altibaixos que ha estat sincerament agraïda per tots els presents.

Refused. (C) Damià Bosch

Una altres que han sabut convèncer quasi contra pronòstic amb les seves armes des de dalt de l’escenari han estat el grup de San Francisco Thee Oh Sees. Alguns classifiquen la seva proposta com a massa crua i poc pulida, però el grup de John Dwyer ha sabut fer una gran virtud del seu so rock punk de garatge sense artificis i la honestedat i energía de la seva proposta han acabat convertint-se en una altra de les gran parades d’avui al festival.

I tot i el caòtic de la seva proposta, també ha resultat interessant deixar-se caure un moment per l’escenari on la canadenca Claire Boucher, més coneguda com a Grimes, desplegava el seu laboratori sonor entre aparells i ballarins. Techno, electró, pop, punk, sons onírics,… tot té cabuda en les seves ganes d’experimentar no aptes per tots els públics.

Tornant als que a priori semblava que tenien el camí més pla per convertir-se en triomfadors de la jornada, els Wilco pujaven a l’escenari principal San Miguel per oferir un concert que ha acabat essent tant impecable com faltat de carisma en molts fragments. Amb Tweedy guarnit amb el seu barret, els de Chicago s’han passejat còmodament per la seva discografia, amb alguns intents d’interacció amb el nombrós públic que se’ls escoltava, però amb un fil conductor massa baix i monòton.

Wilco. (C) Dani Canto

Poor places“, “Dawned on me“, “I’m the man who loves you” o “Art of almost” han integrat un repertori al que poc se li podia retreure de per se, però que ha generat la sensació d’estar executat amb una solvència massa automàtica i complaent. I que en general no ha acabat d’insuflar el gas que s’esperava de l’arrancada de l’hora punta del festival. Potser és que veniem amb els decibels i l’energia massa pujades dels seus predecessors.

Els que si han complert amb escreix al remot Mini han estat els The XX. El trio format per Romy, Oliver i Jamie va revolucionar l’indie al 2009, amb un disc amb una cura aclaparadora (XX), ple de melodies que es relacionaven amb els cinc sentits de forma quasi màgica. Mentre esperem el seu proper treball (segurament per la tardor) aquí han sabut transportar aquella magia a un directe cinc estrelles. Percusió, guitarres, veus i silencis s’han anat entrellaçant per formar l’univers emotiu que pocs saben crear com aquests anglesos. El que ha sonat del que ja coneixiem (“Heart skipped a beat”, “Islands” o ‘Shelter’) ens ha fet aflorar de nou les sensacions amb que vam descubrir el seu debut, i els temes que ens han adelantat del nou álbum ens fan desitjar que arribi ben aviat.

Tornant cap al San Miguel, era ja l’hora de l’últim gran cap de cartell del dia, que no ho han tingut mastegat. Quan es va saber que el seu nom figurava amb lletres grans al cartell d’aquesta edició, no van ser pocs els que van criticar la seva incorporació com una proposta massa mainstream. Però a l’hora de la veritat la quantitat de gent omplint tota l’esplanada davant del San Miguel demostrava que hi havia ganes de festa amb els Franz Ferdinand.

Franz Ferdinand. (C) Dani Canto

Ja se sap que el públic del Primavera Sound no és del més donat a grans efusivitats davant dels escenaris, però Kapranos i companyia han aconseguit que el respectable es deixés anar per fi saltant i ballant al ritme de les seves cançons. I això que el cantant estava afònic, però ha promès seguir fins que la veu li aguantés i ho ha complert amb escreix, suplint amb energia i endimoniades rascades de guitarra allà on li fallaven les cordes vocals.

I així, mentre Kapranos esgrimia les últimes restes de la seva veu, han estat milers els que han saltat ja en plena nit al ritme de les imprescindibles “Do You Want To”, “No You Girls”, “Take me out”, “Tell her tonight” o “Walk away”.

Amb ells molts donaven ja la primera jornada per finiquitada i amb ganes d’enfilar rampa del Fòrum avall en direcció a unes merescudes hores de descans. Pels més insomnes encara sonaven la psicodèlia dels Spiritualized en un show de sons distorsionats que no totes les oïdes són capaces de digerir passades les dues de la matinada. O la festiva proposta de Erol Alkan que es disposava a fer moure aquells que no coneixen el significat de la paraula son. Per la resta dels mortals era ja moment d’aclucar ulls i pensar en el munt de concerts que encara ens queden per veure en el que tenim per davant de Primavera Sound demà i dissabte.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies