Els desgraciats

2012-05-29

9Valoració

Atrium Lab, el laboratori de les arts escèniques, acull l’obra “Els Desgraciats” dirigida per l’actor i director Iván Morales i protagonitzada per Jordi Vilches i Bruno Bergonzini. Una obra original de Margarida Trosdegínjol, una escriptora oblidada del segle XIX, portada per primera vegada a escena. L’obra es pot veure a la sala Atrium fins al tres de juny.

Foscor, una sala petita, amb pocs seients per espectadors. Tot just seu la darrera persona, fins i tot abans, sentim un personatge moure’s a l’escenari. Apareix en Jack (Jordi Vilches) descamisat i geperut, voltant per la sala cantant una cançó en anglès, mentre va encenent les úniques llums que il·luminen la sala: unes espelmes. Baptiste (Bruno Bergonzini) ens sorprèn i s’aixeca del seu somni que descriu amb melancolia. L’obra tot just comença, i ja promet.

Una successió de moments de drama i humor (que és el que han tenir els pallassos per fer riure) agre, fan que es barregin sensacions de tot tipus. L’obra esdevé molt propera al públic, físicament sobretot, i els actors dirigeixen la mirada al públic constantment, ens involucren a l’obra, ens transmeten emocions. L’amistat dels dos pallassos deixats de la ma deu a una vella carpa abandonada, ens fa imaginar la por que senten a trobar-se sols. Poc a poc, anem entenent amb quins fils s’ha teixit aquesta relació, i perquè és tant important per ells la seva companya…

Margarida Trosdegínjol, de la qual ha sobreviscut poca obra, ens deixa bocabadats amb una obra tan obscura i tenebrosa. La comparen amb Edgar Allan Poe, bé, jo trobo l’obra Els Desgraciats més macabre i original si més no fa. La seva existència, com la seva obra, es troba envoltada de misteri, i l’adaptació no defrauda gens. El director, Iván Morales, diu que “els desgraciats és un conte de terror gòtic fet amb les nostres mans i amb el nostre cor sobre el que fas quan no tens res, només els teus amics i el teu ofici”. Ha sigut prou valent escollint una obra inèdita, diferent, original, i el resultat és inèdit, diferent, original. Un bon treball, sens dubte.

Jordi Vilches interpreta a Jack, el fidel i servicial pallasso que idolatra al seu acompanyant. Ens arriba amb el seu sentit de l’humor, agre, la seva frivolitat, necessària, i el seu somriure macabre. Es menja al públic (mai millor dit) mirant-nos als ulls, transmetent allò que diu amb el grau necessari d’angoixa i de versemblança. Bruno Baptiste, el pallasso trist, ens arriba al cor amb el seva història d’amor amb la Svetana, i transmet molt amb el seu cos adolorit . La seva mirada, perduda, necessita del seu fidel acompanyant, tot i que ell és l’estrella, i “cadascú ha de fer, el que ha de fer”. L’obra es nodreix d’aquest dos grans artistes.

L’escenografía, fosca, tenebrosa, plena de racons amb objectes vells i atrotinats, com si fóssim al mig d’una claveguera bruta, reconvertida en una carpa de circ, ens fa pensar la deixadesa i el pas del temps. Les espelmes utilitzades com a part de la il·luminació, no només d’atrezzo, jugant amb els clarobscurs que creen, il·luminant les cares dels pallassos de ben a prop, intermitents i plenes d’angoixa. La il·luminació és tènue i agreuja tot el sentiment de l’obra.

La música i efectes de só, acompanyen els grans silencis que els actors deixen, escoltant les respiracions pròpies del públic. La música de fons, la banda sonora del “seu número” i la interpretació fugaç d’Òscar Blanco, deixant als pallassos i al públic bocabadats.

Tot s’integra en aquesta obra, la música, el diàleg, el so, el silenci, la llum, la obscuritat, l’escenari, el públic, el vestuari, la nuesa, l’amor, la por, l’amistat, la necessitat, la fam, les interpretacions, la direcció, el riure, les llàgrimes… Tot té sentit i juga un paper interessat, pot ser són uns desgraciats, però l’obra té gràcia, i no deixa pas indiferent a ningú.