El violí màgic

Virtuosisme i emoció es van unir en una nit memorable –una més– a l’Auditori, dedicada a músiques d’inspiració romàntica i ressonàncies wagnerianes. A més del compositor de Lepizig, van sonar també obres de César Franck i Jan Sibelius, aquest últim en una portentosa interpretació de la violinista Viviane Hagner, que va arrencar del públic una tancada ovació.

No és d’estranyar que, gairebé trenta anys després de l’estrena d’aquesta obra, el cineasta Luis Buñuel triés el “Preludi i mort d’amor d’Isolda” de Richard Wagner per acompanyar les pertorbadores imatges d’una pel·lícula que havia de dir-se “Es peligroso asomarse al interior”, i que finalment es va titular “Un perro andaluz”. Els diversos leitmotivs que conflueixen en aquesta obra, que Wagner va compondre con un momentani oasi a la saga de l’Anell, s’associarien, pràcticament des de la seva primera interpretació, amb el que el propi autor anomenaria “l’expressió de l’èxtasi”, un sentiment desbordant que combinava el desig amb la culpa a la Schopenhauer. Tota aquesta catarsi va quedar ben palesa, el passat cap de setmana, en la memorable interpretació del cèlebre Preludi que ens va servir una OBC en plena forma, comandada de nou pel seu director titular, Pablo González.

Wagner va donar pas, a continuació, al que seria el moment àlgid de la nit: la colpidora interpretació que ens va servir la jove i, alhora, experimentada violinista germana Viviane Hagner, una intèrpret virtuosa i elegant que va escometre l’exigent “Concert per a violí i orquestra en Re menor” de Jan Sibelius amb una saviesa i un talent aclaparadors. Ja en l’Allegro moderato inicial queda ben palès l’amor pel violí del compositor finlandès, instrument del que va somiar amb convertir-se algun dia en un virtuós. D’alguna manera, aquest concert simbolitza les seves esperances ja perdudes, després de decidir-se a dedicar totes les seves forces a la composició. Sibelius va sonar, en el violí màgic de Hagner, vibrant i emotiu, emocionant en tota la seva dificultat sense caure en cap moment en la rigidesa, increïblement cristal·lí i agermanat amb l’orquestra. No és d’estranyar que el públic es lliurés a un aplaudiment calorós que la violinista va saber agrair amb un generós bis que ens va portar al descans amb un somriure de plaer.

Viviane Hagner violí Auditori

En la segona part, l’OBC va abordar una peça fonamental en qualsevol repertori orquestral, la “Simfonia en Re menor” del compositor belga César Franck, unida al ressorgiment de les formes simfòniques en la França posterior a Berlioz. En aquesta obra densa, d’àmplia gamma cromàtica i exultant bellesa, es donen cita la inspiració beethoviana i els aires wagnerians amb total naturalitat. Encara que el propi autor la titllés de “clàssica”, la seva gosadia tonal, els seus aguditzats contrastos i l’orquestració poderosa van provocar estupor en la crítica de l’època, que la va despatxar amb injust desdeny. L’OBC va abordar una versió lluminosa, arrauxada, digna d’altres grans interpretacions com la ja clàssica de Carlo Maria Giulini amb la Filharmònica de Berlín. El públic va saber agrair una nit més d’Art amb majúscules, en la qual va haver de tot: virtuosisme, és clar, i també molta emoció.

Web oficial:

Concert a l’Auditori. Dissabte 26 de maig de 2012.

Richard Wagner. Tristany e Isolda. Preludi i mort d’amor d’Isolda (1857-1859)
Jan Sibelius. Concert per a violí i orquestra en Re menor, op. 47 (1903)
César Franck. Simfonia en Re menor, op. 48 (1886- 1888)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies