L’altre dia, assegut en una terrassa mentre escoltava de lluny aquella tornada “nossa, nossa voçê me mata” i aprofitant el sol extrany i inconstant de la primavera, vaig tenir una discusió interessant sobre el que podria anomenar música comercial.

No és la primera vegada que surt el tema, ho reconec, i segurament tampoc serà la última. Em deia el meu amic que no entenia com hi havia gent que estaba disposada a pagar més de 100€ per veure concerts multitudinaris com els de Rihanna o Shakira, mentre per tot arreu hi ha grans grups (o petits segons com es miri) que tenen un nivell de qualitat brutal i entrades que no passen dels 30 o 40€.

Jo el vaig mirar somrient i li vaig dir que demanés dues cerveses més perque tindriem una conversa llarga. Sé poc del tema, i el que sé és l’après des de la graderia, és a dir, el que escolto i busco escoltar com a aficionat a la música en la seva forma artística. Igual que quan vaig a un museu i busco entre tantes formes d’expressió artística una analogia als meus sentiments del moment. Veig la música com un sentit artístic i em deixo emportar per ella si hi trobo similituds amb els meus interessos.

Tots els estils musicals tenen el seu sentit i bellesa, d’això no hi ha dubte. I un, al llarg de la vida, va madurant i buscant les seves necessitats musicals en cada moment. Avui en dia és molt comú utilitzar el terme “música comercial”. I el fet de fer servir aquesta etiqueta ja presuposa que existeix també, per contraposició, la música anomenada alternativa o independent. El debat entre les dues formes el tenim tots i a vegades no plantegem a què ens referim quan fem servir aquestes expressions, cosa que ens pot portar a cometre errors o transmetre falses impressions.

Quan ens referim a música comercial podem fer al.lusió de manera general a aquelles cançons que són fàcilment objecte de comercialització o que directament han estat creades amb l’objectiu d’aconseguir un èxit de vendes. La major part de les creacions conegudes com a música pop ho serien. Però qualsevol peça musical de qualsevol estil podria ser denominada comercial. Com podem saber si una cançó és comercial o no?

Jo acostumo a fer servir la següent analogia: La música comercial no és més que una madalena. Tens una recepta que t’aconsella barrejar 100 grams de farina, 100 més de sucre, ous, llet i mantega i posar-ho al forn. En mitja hora tens unes quantes madalenes que suposadament agradaran a tothom. ¿Podem dir aleshores que existeixen fórmules musicals que funcionen comercialment? Sí, pero no és una regla. És molt probable que en determinades èpoques funcioni una estructura comercial concreta i en altres no tant.

Fórmula música pop - Tira de CartoonStock.com

Tots sabem que composar una tornada enganxosa acompanyada per una melodía sencilla i clara, amb ritmes de moda i repetir-la quatre o cinc cops al llarg de la cançó, funciona. Però potser no sigui suficient per aconseguir un gran èxit de vendes. Darrera d’això hi ha milers de factors que entre sí i conjuntats en un ordre poden portar un tema o cantant a un èxit considerable. O n’hi ha prou que algú famós com un jugador de futbol doni la cara per aquella cançó i la converteixi inmediatament en el tema de l’estiu i cançó imprescindible a tots els clubs generalistes.

De la mateixa manera que existeix la música dita comercial, també existeix l’anomenada independent, que igualment por ser un èxit de vendes i que tothom l’escolti. Però a diferencia de la música comercial, aquesta avança per altres camins. Generalment no té la presió de les discogràfiques i els mitjans de comunicació i per tant els seus autors es senten més lliures i independents a l’hora de composar les seves creacions artístiques. Això, per suposat, no atrau a milers de seguidors, però la diferencia entre la gent que viu per la música i la que viu de la música es nota en el producte final.

És ètic, artísticament parlant, dedicar-se a composar música simplement com una manera de guanyar-se la vida? Ho és, si es posa el focus en aquesta creació artística i es deconecta de la previsible lògica del mercat.

Aquest és un tema de difícil solució i interpretació als nostres dies. Però al cap i a la fi està a les nostres mans buscar la nostra propia conducta musical. Siguem exigents amb els nostres criteris, siguem crítics, siguem apassionats en les nostres emocions perquè al cap i a la fi despertar-les no sigui tant fácil com sumar dos i dos deixant de banda l’art.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada