L’altre dia, assegut en una terrassa mentre escoltava de lluny aquella tornada “nossa, nossa voçê me mata” i aprofitant el sol extrany i inconstant de la primavera, vaig tenir una discusió interessant sobre el que podria anomenar música comercial.
No és la primera vegada que surt el tema, ho reconec, i segurament tampoc serà la última. Em deia el meu amic que no entenia com hi havia gent que estaba disposada a pagar més de 100€ per veure concerts multitudinaris com els de Rihanna o Shakira, mentre per tot arreu hi ha grans grups (o petits segons com es miri) que tenen un nivell de qualitat brutal i entrades que no passen dels 30 o 40€.
Jo el vaig mirar somrient i li vaig dir que demanés dues cerveses més perque tindriem una conversa llarga. Sé poc del tema, i el que sé és l’après des de la graderia, és a dir, el que escolto i busco escoltar com a aficionat a la música en la seva forma artística. Igual que quan vaig a un museu i busco entre tantes formes d’expressió artística una analogia als meus sentiments del moment. Veig la música com un sentit artístic i em deixo emportar per ella si hi trobo similituds amb els meus interessos.
Tots els estils musicals tenen el seu sentit i bellesa, d’això no hi ha dubte. I un, al llarg de la vida, va madurant i buscant les seves necessitats musicals en cada moment. Avui en dia és molt comú utilitzar el terme “música comercial”. I el fet de fer servir aquesta etiqueta ja presuposa que existeix també, per contraposició, la música anomenada alternativa o independent. El debat entre les dues formes el tenim tots i a vegades no plantegem a què ens referim quan fem servir aquestes expressions, cosa que ens pot portar a cometre errors o transmetre falses impressions.
Quan ens referim a música comercial podem fer al.lusió de manera general a aquelles cançons que són fàcilment objecte de comercialització o que directament han estat creades amb l’objectiu d’aconseguir un èxit de vendes. La major part de les creacions conegudes com a música pop ho serien. Però qualsevol peça musical de qualsevol estil podria ser denominada comercial. Com podem saber si una cançó és comercial o no?
Jo acostumo a fer servir la següent analogia: La música comercial no és més que una madalena. Tens una recepta que t’aconsella barrejar 100 grams de farina, 100 més de sucre, ous, llet i mantega i posar-ho al forn. En mitja hora tens unes quantes madalenes que suposadament agradaran a tothom. ¿Podem dir aleshores que existeixen fórmules musicals que funcionen comercialment? Sí, pero no és una regla. És molt probable que en determinades èpoques funcioni una estructura comercial concreta i en altres no tant.
Tots sabem que composar una tornada enganxosa acompanyada per una melodía sencilla i clara, amb ritmes de moda i repetir-la quatre o cinc cops al llarg de la cançó, funciona. Però potser no sigui suficient per aconseguir un gran èxit de vendes. Darrera d’això hi ha milers de factors que entre sí i conjuntats en un ordre poden portar un tema o cantant a un èxit considerable. O n’hi ha prou que algú famós com un jugador de futbol doni la cara per aquella cançó i la converteixi inmediatament en el tema de l’estiu i cançó imprescindible a tots els clubs generalistes.
De la mateixa manera que existeix la música dita comercial, també existeix l’anomenada independent, que igualment por ser un èxit de vendes i que tothom l’escolti. Però a diferencia de la música comercial, aquesta avança per altres camins. Generalment no té la presió de les discogràfiques i els mitjans de comunicació i per tant els seus autors es senten més lliures i independents a l’hora de composar les seves creacions artístiques. Això, per suposat, no atrau a milers de seguidors, però la diferencia entre la gent que viu per la música i la que viu de la música es nota en el producte final.
És ètic, artísticament parlant, dedicar-se a composar música simplement com una manera de guanyar-se la vida? Ho és, si es posa el focus en aquesta creació artística i es deconecta de la previsible lògica del mercat.
Aquest és un tema de difícil solució i interpretació als nostres dies. Però al cap i a la fi està a les nostres mans buscar la nostra propia conducta musical. Siguem exigents amb els nostres criteris, siguem crítics, siguem apassionats en les nostres emocions perquè al cap i a la fi despertar-les no sigui tant fácil com sumar dos i dos deixant de banda l’art.
Envía una resposta