Nix tu, Simona
6Valoració

El joc de la Beckett consta d’un espai que es descobreix com a l’explotació absoluta de la infinitat de sentits humans com a rols protagonistes. Es basa amb unes regles potents enfrontades per Aina Calpe recolzada pel monòleg espectacular del jove Albert Pijuan. Són dos grans ingredients, però conseqüentment sumen un gran resultat? És la forma de coure’ls que ha desestabilitzat el hauria esdevingut una veritable unitat?

Es camina per un recorregut de l’experiència d’una noia mentalment deficient. De manera autobiogràfica, amb llenguatge propi -el qual s’estableix com a codi lingüístic del joc- i moviments pesats, Aina Calpe juga a explicar el ‘conte’ de la vida de la protagonista innocent però energèticament violenta. S’envolta dels seus crabats (escarabats) que en tot moment són presents reflectint accions, veus, sensacions, relacions d’aquelles persones que es mantenen en la ment de la protagonista.

A través dels elements, com un trencaclosques, es munta el paisatge de la historia. És un espai soterrat, transformable de garatge a sala de joguines, a escola, a hospital il·legal, a habitatge finalment. I són els objectes que fan existir cadascun d’aquests llocs, en els que també aflora la versatilitat. Doncs aquesta no pertany únicament a la urbanitat de l’escenografia sinó que cada barri és capaç de ser allò que físicament és alhora d’ésser quelcom basat en l’essència del que és.

I tot el conjunt amb un text que sembla, en un primer moment, d’una precisió i estudi immillorable alhora que és realment complex. Arribar a portar a escena un codi lingüístic variant del propi i que, a sumari, s’entengui, és fascinant. L’autor Albert Pijuan és un jove, no prometedor sinó que ja té la seva trajectòria on la seva obra parla per si sola des de fa temps. A més, tot i ser complicat, té alguna cosa harmònica, una musicalitat, que l’actriu mallorquina aborda. Ens trasbalsa passant per un camí emocional que no para de giravoltar, pujar i baixar, fins arribar a la màxima expressió escènica amb el factor exclusivament femení: Nix tu, Simona (el naixement de l’embaràs).

L’ortografia de Simona és difícil, el llenguatge, la comunicació a través de la veu encara que la corporal ens demostra que és conscient del seu pensament i del seu ser. La violència és el moviment i la veu; la dolçor és el físic i l’expressió d’intencions. Hi ha moments que la veu, de dicció bona, és o massa projectada o cridada. Hi ha un excés d’energia en aquest aspecte que no és monòton en general, però acaba sent un pèl eixordador quan es manté un temps que s’excedeix.

Nix tu, Simona Sala Beckett

Quant el físic, els crabats no ajuden massa a A. Calpe amb la relació amb el públic. La mirada es manté baixa i enfocada als escarabats i a la seva persona i a la seva vida. Passa durant quasi bé tota la obra, un factor que pel públic no és el més agraït. Potser s’hauria d’equilibrar omplint més moments dedicats a l’exposició clara de la protagonista.

El millor: el text, amb diferència. L’actriu: compleix més que suficient les expectatives del joc del llenguatge i de la psicologia. La direcció d’Albert Mestres: hi ha quelcom que no convenç (ara sí, ara no). L’escenari correcte: simple i concret. En aquest cas, no crec que es pugui fer una comparació de la unitat perquè en l’equip subsisteix algun component discontinu. No obstant, val la pena afrontar l’escolta d’una hora de les repeticions, elisions i les inconnexions que, engendrades prèviament per A. Pijuan, neixen de la boca de Simona.


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Albert Pijuan
Intèrprets: Aina Calpe

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies